És una manera de dir-ho. En realitat, ha estat tota l’última setmana de novembre, quan els fets, les vagues i manifestacions de metges, professors d’universitat i d’escola, estudiants universitaris, i fins i tot els bombers, s’han fet visibles per demanar millors condicions de treball. Acostumat el govern, tant l’actual com el de Puigdemont- al fet que podien estar en el vèrtex de l’administració política sense ocupar-se’n d’ella, el xoc amb la realitat es pot mesurar pel llarg i insòlits silencis del president Torra, malgrat la magnitud de les protestes. I quan s’ha pronunciat no s’ha pogut estar de parlar de l’arribada a Ítaca com a solució per a tots els mals.
Una vegada més referir la solució del fi dels temps, en lloc del problema de final de mes. En fer aquesta mena de discursos, als quals JxCat n’està abonat, l’únic que s’assoleix és trivialitzar el procés independentista, convertint-lo en un tòpic que res resol i molt desprestigia. Perquè és una evidència que l’assistència primària sanitària viu sota una pressió que amenaça la salut dels usuaris, que la precarietat a la qual estan sotmesos els professors universitaris és una vergonya, que encara és més gran si es considera que Catalunya té les matrícules més elevades de tota Espanya. Com també és evident que manca personal preparat per a les escoles, i que l’equipament dels bombers és vell. En realitat, amb totes les anades i vingudes de la política supra estructural, el que ha acabat resultant és l’envelliment de tota l’administració de la Generalitat. En la seva organització, que correspon a un altre temps -en el seu desordre- hi ha uns 200 organismes governamentals, que ningú té al cap ni controla.
També envellida en la mitjana d’edat dels seus membres, donat que el 60% tenen més de cinquanta anys. Això no es resol amb pactes -pedaços- de darrere hora per aturar la vaga de metges, sinó amb respostes completes que s’han de fer al Parlament i als ciutadans. Òbviament, sempre és més gratificant la ruta de poblets i presons predicant el “fer república,” fins que arribi el “momentum” màgic que la faci possible. Però l’última setmana de novembre ha fet evident que la realitat no pot esperar més, i que o bé s’hi atansen amb capacitat d’abordar-la, o els hi acabarà passant per sobre, i en definitiva i com sempre, qui pagarem la festa serem els ciutadans.
