Catalunya. Pasado, presente y futuro: un todo

Llevamos prácticamente dos años en los cuales el denominado proceso catalán avanza a una gran velocidad. Una velocidad de la que …

Llevamos prácticamente dos años en los cuales el denominado proceso catalán avanza a una gran velocidad. Una velocidad de la que los propios políticos que le han dado su apoyo se han sorprendido por su vitalidad y energía que ha manifestado gran parte de la población catalana, con el objetivo de poder ser consultados y posteriormente proclamar la independencia. Ahora bien, parece que estamos llegando al momento de la verdad y ante una falta de acuerdo político tendrá que decidirse si seguir la legalidad española o bien si se toma la mayoría parlamentaria como justificante para continuar adelante. Mi visión es escéptica, el globo se ha hinchado mucho y no hay vuelta atrás. Un pinchazo en él perjudicaría tanto a los partidos más independentistas como al Gobierno central causando una gran decepción en gran parte de la población catalana. Las consecuencias son inciertas. Ante este punto, mi inquietud me ha llevado a revisar clásicos de la Reinaxença catalana como Joan Maragall i Jacint Verdaguer, hombres que amaban su tierra, pero sobre todo analizaban fríamente los acontecimientos. En ellos me he inspirado para redactar el texto que continua, un texto totalmente subjetivo y que intenta abocar al pasado para guiarnos hacia el futuro:

Catalunya del meu cor, a tu t’escric davant les incerteses del camí. Ja fa temps que no ser on ets, on vas i encara més greu, no ser d’on véns. Entenc els teus anhels de llibertat, oi tant que els entenc! El meu somni és compartit, la meva bogeria individual m’empeny igual que a tu a l’assalt, sabent que tu i jo reposarem a Pomerània. Però la meva exigència cap a tu no pot ser la mateixa que cap a mi, doncs jo sóc un que sap que la vida terrenal és un simple pas, però tu oh estimada meva, tu ets molt més que jo! Tu representes un conglomerat inabastable d’ànimes, totes elles diverses, totes elles amb els seus somnis. El cor pot endur-se l’ individu, però ha de ser el cap qui mogui el col·lectiu. Principat, vols fer un salt a l’altre vorera, però la base on ets ara s’esmicola, mira darrere teu, foscor amb una miniatura de gran llum. M’hi apropo. Quina sorpresa! Una derrota em trobo, aquesta és la nostra única història, Catalunya? Salta si vols a l’altre banda, però no hi arribaràs. No ignoris més tantes generacions que han passat sota el teu bressol, escolta el niu de la saviesa d’un poble que no és res més que les vivències dels antics, dels nostres pares. Catalunya, si vols fer el salt i caure, endavant! Però si vols arribar a l’altre banda; recupera el teu passat; recupera el ciment que uneix el teu poble, dota’l de la veritat, fes-li saber que el que ve no és l’edèn sinó la penúria i que serà aleshores quan Catalunya i els catalans haurem de demostrar si realment hem après la lliçó de la pròpia història: res és fàcil, però si la voluntat del poble ho vol, tot ho pot. Catalunya: desperta, frena, mira al darrere, col·lectiu, accelera i arribaràs a la llibertat!!!

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>