Consideracions sobre l’eutanàsia

eutanasia

La nova ministra de Sanitat, Carmen Montón, ja ha manifestat amb rotunditat que és partidària de l’eutanàsia, per un pretès dret sobre el propi cos, alhora que sol·licita un debat racional sobre el tema. Serveixin aquestes notes com una aportació.

No existeix un dret al propi cos. D’aquí la penalització del suïcidi o la prohibició de comercialitzar parts del mateix: sang, esperma, òvuls, un ronyó. Si existís tal titularitat aquestes limitacions no existirien. Això és una evidència, com ho és que jo, ni ningú “sóc” un nascut, sinó que “he” nascut. La meva vida no va dependre de mi. També és una evidència el deure general de preservar la vida i evitar el sofriment. Sobre aquestes premisses s’ha d’aixecar una política pública, i no sobre l’a priori que la mort és una solució

El desig de la pròpia mort no és una raó suficient. Com no considerar les conseqüències socials d’un desig personal? Aquesta no és la lògica amb la qual una societat aconsegueix el seu bé. El que cadascú desitgem és una raó, però ni de bon tros tota la raó. Exemple: ¿qui em pot prohibir a mi amb un bon cotxe sent un bon conductor que circuli a 140? L’eutanàsia té efectes nocius irreparables sobre tercers més febles. L’experiència de Bèlgica i Holanda ho constaten. El desig no és suficient per defensar-la perquè no és socialment innòcua. Un bé individual no pot imposar un risc social, més quan la cura pal·liativa, la sedació i atenció mèdica per evitar el sofriment, encara que això escurci la vida (com la escurcen altres actes mèdics) és una resposta raonable. La fi de l’eutanàsia com la del suïcidi assistit no és evitar el sofriment, sinó matar perquè el patiment no es produeixi.

La presentació de casos singulars extrems no pot fonamentar l’eutanàsia. Primer perquè la legislació per a tota la societat, per a aquesta qüestió, la del sofriment, com per a qualsevol altra, no pot establir a partir dels extrems, sinó del gruix central del que succeeix en l’àmbit que es pretén legislar. Aquelles qüestions poden oferir un grau d’emotivitat molt gran. De la mateixa manera que no són les víctimes del terrorisme -i això és també un mal terrible- les que han de dictar les lleis contra el terrorisme, tot i que sí han de ser escoltades i raonar amb elles a la recerca de la màxima identitat. Els qui pateixen situacions tan extremes no són els que millor poden raonar sobre l’eutanàsia. No es legisla a través de l’emoció, perquè les emocions no són raons, pel fet de ser sentiments; poden -condicional- ser-ho, però no ho són per principi. Només així es legisla bé i amb justícia. Precisament un dels greus problemes que arrossega el Codi Penal espanyol és el de les seves nombroses modificacions a cop de cor. Com no ha de demanar la presó permanent la mare d’una menor assassinada? Però aquesta no serà la solució justa.

Es desqualifica el dret a la vida afirmant que respon a visions personals. És clar que sí, igual que els que defensen la mort com a solució. L’important és la capacitat per intercanviar raons i buscar punts d’acord, en lloc de demonitzar l’altre culpant-lo dels propis sofriments i adversitats. Precisament aquest és el mal que afligeix ​​a molts altres aspectes d’aquest país, que acaba convertint el debat de les lleis, de la política, en un debat entre intractables. Que no sigui així en el nostre cas.

El meu punt de vista és molt concret.

1.- Les atencions pal·liatives sense acompanyament de mitjans per forçar la prolongació de la vida, i encara que comportin la seva escurçament sense que aquest sigui la seva fi, són la solució més positiva i sense conseqüències negatives per al sofriment de la fi de la vida.

2.- L’objectiu és aconseguir que aquests serveis siguin accessibles a tota la població.

3.- La societat s’ha de fonamentar en el respecte a la vida i la supressió del sofriment. Introduir la mort com a solució obre una dinàmica ètica que ens retrotrau a les èpoques de l’eugenèsia.

4.- Els països amb eutanàsia descuiden-estalvien les cures pal·liatives, de manera que l’agregat social del sofriment empitjora, perquè l’única solució per no patir és que et matin i si no ho acceptes pateixes. És millor que ningú pateixi.

L’eutanàsia pressiona socialment els més febles i desatesos, que són una càrrega per les seves famílies, perquè siguin descartats de la vida. Els compartiments personals no neixen del no-res. El seu cas n’és una mostra. Es construeixen sota unes condicions determinades, que no decideixen, però influeixen, i aquest és el problema amb l’eutanàsia, que dona una resposta mortal a la frase “és que jo no sé què faig en aquest món”. Cal recordar que només en uns escassíssims països del món hi ha el dret a la mort, fins i tot el va prohibir el Japó que tenia sacralitzat el suïcidi assistit. Els que ens oposem a aquest tipus de solució som la immensa majoria de la humanitat, i no tots necessàriament per raons religioses. L’eutanàsia en la pràctica ha demostrat que és una causa més de desigualtat. Afecta molt més als que menys tenen. Si fos aquesta solució fantàstica no s’explicaria que a Holanda molts ancians en fase terminal prefereixen assegurar-se el fi en un hospital privat amb bona atenció pal·liativa, que acudir a un públic, per si de cas. És clar que per poder fer això hom ha de pagar.

“Feta la llei, feta la trampa”. En un país com Espanya on la cultura de compliment de les lleis és escassa, i l’important és que no se sàpiga, i no que es compleixi, intentar regular la mort legal de persones és un risc brutal que donarà peu a tota mena d’abusos.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>