fbpx

Crisi de la democràcia o crisi liberal?

COMPARTIR EN REDES

El liberalisme polític viu una profunda crisi que afecta les institucions de govern a tot Occident, i també a Amèrica Llatina. El resultat certifica el diagnòstic que la cultura de la desvinculació, rellevant o hegemònica en totes les societats que pateixen la crisi, havia de conduir necessàriament a una situació d’aquest tipus.

El debat a Espanya sobre aquesta gran fallida d’aquella visió filosòfica i política es fa sobretot des de premisses liberals, que són precisament les que han conduït a la crisi. Es manifesta en l’economia en termes de desigualtat i paràlisi de l’ascensor social, però en realitat arrenca d’uns fonaments que estan relacionats amb el capital moral, i que des del punt de vista filosòfic ja va diagnosticar en Tras la Virtud Alasdair MacIntyre el 1984.

Totes les interpretacions del problema des de la perspectiva liberal, parteixen d’un implícit comú al qual formulava Fukuyama el 1992 amb «El fin de la Historia y el último hombre«. La seva tesi era que el capitalisme, i la democràcia liberal a ell aparellada, no són una tradició política més, sinó l’estadi final de totes elles; «la fi de la història». En el seu moment aquella valoració va ser objecte de fortes crítiques, tot i que el moment històric era molt millor que l’actual, i precisament de la bonança sorgia aquella teoria. La paradoxa és que avui el liberalisme es defensi fent seves aquelles tesis de Fukuyama.

The Economist, una de les bíblies del liberalisme, es va veure en la necessitat de publicar un manifest al setembre de l’any passat que començava així: «El liberalisme va fer el món modern, però el món modern s’està tornant en contra d’ell. Europa i Amèrica es troben enmig d’una revolta popular contra les elits liberals, les quals es consideren autosuficients i incapaces, o que no estan disposades, a resoldre els problemes de la gent comuna». El diagnòstic és contundent: la societat coetània es regira contra el liberalisme i les elits -no només econòmiques- que genera. El que estem vivint -populismes inclosos- no és tant una crisi de la democràcia com de la manera d’entendre-la i aplicar-la.

En nom del liberalisme polític tot principi o fonament només és vàlid si és el resultat d’un procés procedimental, el de la democràcia parlamentària, i tot es pot modificar, llevat del que el propi liberalisme ha determinat que és immodificable. Nega que hi hagi fonaments pre polítics de la democràcia, la base del famós debat entre el llavors cardenal Ratzinger, després el papa Benet XVI i Habermas. I en aquella negació es troba una de les causes de la seva fallida.

El liberalisme proclama la neutralitat de l’estat en temes morals, i al seu torn, i de manera molt acusada, a Espanya i altres països, estableix estrictes pautes morals decretant com s’han d’educar sexualment als nens a l’escola pública, com ha de ser el matrimoni, com han de repartir-se les tasques de la llar, sobre què poden i no poden debatre un home i una dona, o negant tot dret de l’ésser humà concebut. Decreta dogmes intocables com la perspectiva de gènere convertida en doctrina d’estat.

L’economia ha d’estar desregulada en la major mesura possible, no ha d’existir sector públic, ni planificació indicativa, però al mateix temps es fica dins de les llars, dels dormitoris de cada família. Vol l’estat del benestar, però promou conductes individualistes que destrueixen la comunitat necessària perquè el benestar existeixi. Són incoherents amb els seus propis postulats, i el resultat és l’esclat de les contradiccions inassimilables. Per què com es van a aconseguir els béns comuns sense comunitat capaç de realitzar-los?

Els liberals no són capaços de reconèixer la seva responsabilitat en l’ascens dels moviments il·liberals, a força d’alinear-se de manera acrítica amb la globalització. Han comès una espècie de suïcidi en identificar la globalització observant només el PIB i els guanys de les seves elits, i celebrar la reducció de la xifra d’atur sense atendre a la pèrdua de significació social i econòmica del treball creat. Així ha sorgit una nova classe social, el precariat. El liberalisme ha mostrat la seva incapacitat per respondre a tres grans reptes: el creixement de la desigualtat i la paràlisi de l’ascensor social, la ruptura de la solidaritat generacional en perjudici dels joves, i la crisi ambiental amb el canvi climàtic com a principal, però no únic exponent. I per superar aquesta incapacitat, s’ha lliurat en cos i ànima a les polítiques de la perspectiva i feminisme de gènere, presentant-les com l’acreditació del progrés. Elles són l’últim vaixell insígnia de l’esquadra liberal i social liberal. Tot això va sent tan evident que la reacció era ineluctable.

Però un altre liberalisme és possible. És el perfeccionista que postula Raz com autoritat intel·lectual més coneguda, i que coincideix en molts aspectes amb una altra perspectiva, aquesta no liberal, el comunitarisme de Sandel a Etzioni, i de Taylor a MacIntyre, entre d’altres.

No, no és la democràcia la que està en perill, sinó el liberalisme, i la solució difícilment sorgirà dels que es neguen a admetre que són la causa de les actuals rebel·lions. Només serà possible des d’una tercera posició capaç de superar el conflicte-liberalisme-reacció i alliberar-nos dels paradigmes que han construït la societat desvinculada a fi de construir una política que recuperi amb rigor la finalitat del bé i els béns comuns, mitjançant la transformació basada en la regeneració i la reforma de les pràctiques socials i polítiques, i de les seves institucions.

Article publicat a La Vanguardia

¿Te ha gustado el artículo?

Ayúdanos con 1€ para seguir haciendo noticias como esta

Donar 1€
NOTICIAS RELACIONADAS

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.