Cristianisme i societat del desig

deseo

La nostra és la societat del desig. És tan així que aquest s’ha convertit en sinònim de bé. Davant d’una circumstància, la que sigui, la pregunta conscient o irreflexiva d’on està?, quin és el bé? es tradueix en un “allò que m’agrada”, prefereixo, desitjo. És la característica específica de la cultura de la desvinculació, en què el deure desapareix perquè és l’oposat al desig i a l’autèntic, mentre que l’amor queda reduït a concupiscència; és a dir, amor de possessió, oposat a la caritas cristiana: la donació com a base de l’amor.

Tot això fa que, des del punt de vista cristià, la nostra societat presenti una divisió profunda perquè és evident que hi ha una clara incompatibilitat entre les dues formes d’actuar i pensar. És una constant del Nou Testament afirmar que el desig i passió per les coses terrenals són contràries a la vida cristiana.

I aquest conflicte ens condueix a la virtut, entesa com a pràctica bona, que en el cristianisme és impulsada per la gràcia de Déu, i és precisament, ella, la virtut, la gran desapareguda de l’àmbit catòlic. Substituïda la majoria de les vegades, en l’àmbit educatiu i pastoral, per una cosa tan imprecisa com “educar en valors”, que es queda en alguna cosa inconnex i subjectiu (quins valors ?, quin és el seu sistema de jerarquia i dependència?) I no és que no siguin importants, és clar que ho són, tant que un àmbit de coneixement tracta d’ells, l‘Axiología, però és obvi que no és aquest el nivell en el qual s’aborda la qüestió. I, sobretot, el discurs sobre valors serveix de poc perquè l’horitzó de sentit i el deure que defineixen són inabastables sense la virtut, que constitueix la seva pràctica

La Segona Carta de Pere resulta ben il·lustrativa de la importància de les virtuts per a la superació de les passions terrenals, i apunta un enfocament que tampoc ocupa un lloc central en la pastoral i evangelització actual malgrat la seva importància: la força que atorga la fe en l’altra vida i la pietat són el que ens permet superar la nostra propensió per viure sota el domini de la passió i el desig.

El catolicisme ha d’apartar de la seva propensió a transformar en concepcions seculars els seus conceptes transcendents. Això és necessari en la vida pública en una societat moral, per traduir-les en categories per a tothom, però resulta un error extrem quan s’utilitza per a l’evangelització i l’educació catòlica, la vida de la fe, en definitiva.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>