Encadenats al desig: de la ideologia de gènere al transhumanisme (III)

Desig sense límits derivats de la raó, perquè la raó de l’ésser és satisfer al desig, sota l’impuls del merc…

Forum Libertas

Desig sense límits derivats de la raó, perquè la raó de l’ésser és satisfer al desig, sota l’impuls del mercat es transforma en addicció. O és que potser la desmesurada especulació financera, la generalització de la corrupció, no és addicció als diners? Pot negar-se l’afirmació que la nostra societat és addicta al sexe? Ha existit una societat més addicta a les drogues de tot tipus que la nostra?

La societat desvinculada viu en la cultura de les pulsions del desig i per això és una societat d’addiccions. I d’ella sorgeix l’alienació, una paraula que posseeix diversos significats, però el que ara m’interessa situar en primer pla és el col·lectiu, el concepte de l’alienació política, que va viure i va aconseguir el seu màxim esplendor amb el marxisme. Per a Marx, la causa eren les distorsions que causava l’estructura de la societat capitalista en la naturalesa humana, i en raó d’aquesta perspectiva va centrar la seva atenció sobre les estructures del capitalisme que la causaven, més que en els seus efectes sobre el subjecte alienat.

La ràpida implosió política i intel·lectual del marxisme ha situat aquell concepte al marge de les categories que avui es manegen, però això no vol dir que hagi deixat de ser vàlid com a descripció d’un estadi negatiu per a les persones i la societat. Podríem dir que avui l’alienació com a categoria analítica travessa una crisi teòrica, però aquesta no es deu tant al concepte en si com a les circumstàncies. Una ja apuntada, en el seu enfonsament: el marxisme es va dur amb ell instruments d’anàlisi valuosos, l’esquerra, la seva teòrica dipositària, va llançar l’aigua bruta amb la verdura rentada dins. Pèssim negoci. Però hi ha una segona causa gens menor. A una societat alienada li resulta difícil interpretar aquesta concepció, perquè no desitja mirar-se en el seu propi mirall.

I és que, en definitiva, malgrat la seva amplitud conceptual, la idea d’alienació coincideix a venir a assenyalar un allunyament, privació d’un mateix, i resulta tan anterior a Marx que Sant Tomàs d’Aquino ja la manejava definint-la com l’anul·lació del lliure albir de la persona.

L’alienació comporta un trastorn intel·lectual, temporal o permanent. Un estat mental que determina una pèrdua de la pròpia identitat, perquè es construeix un altre sobre una base falsa. No és potser aquesta simptomatologia ben visible en el món en què vivim, on proliferen les identitats fragmentades, unidimensionals, com l’homosexualitat com a identitat, o la raça? D’aquesta simplificació de la condició humana sorgeix la dependència i l’addicció. És la reducció de l’ésser humà a la seva identitat sexual, la realització en termes de béns materials, la dilució de la realitat de la pròpia vida en universos imaginaris. No es tracta de la dimensió que pot aportar-nos les relacions sexuals, els diners, o el beure i menjar, sinó la seva transformació en una dimensió única, o almenys hegemònica, on radica el alienant. El problema, la dimensió extraordinària del problema, és que de la mateixa manera que el subjecte alienat en el seu pensament desconeix totalment el que li passa, la societat alienada, tant que fins i tot desenvolupa normes i institucions en aquest sentit, tampoc té consciència que sigui un problema. Com a molt, observa críticament algunes manifestacions, però no té capacitat per interpretar les causes desencadenants, i per això fracassa en l’intent de superar aquells efectes aïlladament percebuts.

Aquesta alienació es converteix en social, política, i llavors el poder mediàtic, cultural, i econòmic, impedeixen pensar lliurement sobre el sistema, i de la situació de l’individu. Aquesta és la missió del pensament políticament correcte: que ningú assenyali, com en el conte, la nuesa del rei, i si ho fa, que l’anunci arribi a molt pocs, i si pot ser de manera deformada. La mateixa alienació, quan és social, basa la seva força en el procés acrític de enaltiment de la força alienant.

És sempre en nom d’"una bona causa" que el subjecte s’aliena, aliena el seu pensament. S’anul·la la capacitat crítica per un bon motiu, al mateix temps que es postula la "critica" a tot el que combat l’alienació en nom de la llibertat.

Joan Pau II, en la seva Audiència General del dimecres 12 de novembre de 1986, es referia al pecat com alienació de l’home.

"El manament que l’home va rebre al principi incloïa aquesta veritat expressada en forma d’advertència: Recorda que ets una criatura crida a l’amistat amb Déu i només Ell és el teu Creador: No vulguis ser el que no ets! No vulguis ser ‘com Déu’. Obra segons el que ets, molt més com que aquesta és ja una mesura molt alta: la mesura de la ‘imatge i semblança de Déu’. Aquesta et distingeix entre les criatures del món visible, et col·loca sobre elles. Però al mateix temps la mesura de la imatge i semblança de Déu t’obliga a obrar en conformitat amb el que ets. Sé doncs fidel a l’Aliança que Déu-Creador ha fet amb tu, criatura, des del principi".

"Quan mengeu d’ell, se us obriran els ulls, i sereu com Déu en el coneixement del bé i del mal" (Gn 3, 5). És a dir, el criteri segons el qual Déu és "alienant" per a l’home, de manera que si aquest vol ser ell mateix, ha d’acabar amb Déu (cf., per exemple, Feuerbach, Marx, Nietzsche).

"En lloc del Déu que dóna generosament al món l’existència, del Déu-Creador, en les paraules del temptador, en Gn 3, es presenta a un Déu ‘usurpador’ i ‘enemic’ de la creació, i especialment de l’home sinó de ‘desobediència’, d’oposició a la voluntat del Creador. Aquest serà el caràcter principal del primer pecat de la història de l’home".

"El que porta a l’alienació de l’home és precisament el pecat, és únicament el pecat! És precisament el pecat què des del ‘principi’ fa que l’home estigui en certa manera ‘desheretat’ de la seva pròpia humanitat. El pecat ‘treu’ l’home, de diverses maneres, el que decideix la seva veritable dignitat: la de imatge i semblança de Déu. Cada pecat en certa manera ‘redueix ‘aquesta dignitat! Com més ‘esclau del pecat es fa l’home’ (Jn 8 , 34), tant menys gaudeix de la llibertat dels fills de Déu. Deixa de ser amo de si, tal com exigiria l’estructura mateixa del seu ésser persona, és a dir, de criatura racional, lliure, responsable".

"La Sagrada Escriptura subratlla amb eficàcia aquest concepte d’alienació, mostrant una triple dimensió: l’alienació del pecador de si mateix (cf. Sal 57/58, 4: ‘alienati sunt peccatores ab utero‘), de Déu (cf. Ez 14 , 7: ‘[qui] alienatus fuerit a em‘; Ef 4, 18: ‘alienati a vita Dei‘), de la comunitat (cf. Ef 2, 12: ‘alienati a conversatione Israel‘)".

"El pecat és per tant no només ‘contra’ Déu, sinó també contra l’home. Tal com ensenya el Concili Vaticà II: ‘El pecat minva l’home, impedint-aconseguir la plenitud’ (Gaudium et spes, 13)".

VEURE: Encadenats al desig: de la ideologia de gènere a l’transhumanisme (II)

Hazte socio

También te puede gustar