fbpx

Eutanàsia, la veterinària per a humans

COMPARTIR EN REDES

A Espanya segueix avançat el procés parlamentari que conduiria al fet que al nostre país es legalitzi l’homicidi a petició, sigui com eutanàsia, sigui com suïcidi assistit. El tràmit al Congrés dels Diputats ja ha superat la fase de les esmenes a la totalitat; només el Partit Popular es va oposar, i s’endinsarà, després de Nadal i les vacances parlamentàries, en les esmenes parcials. I aquesta llei singular, perillosa com poques, pot arribar a aprovar-se amb un escàs debat públic, perquè ni el govern, Podemos, Ciudadanos i els independentistes tenen gaire interès en això, ni el PP, tot i oposar-se, vol mostrar un perfil massa alt. Fins i tot l’Església a Espanya, cada vegada més discreta, per no dir silenciosa, no sembla interessada a debatre una llei que xoca frontalment amb el cristianisme, i ho fa pràcticament des de la seva tradició inicial. Sembla com si l’Encíclica Evangelium Vitae de Joan Pau II no ens exigís res.

Ja em vaig referir a aquesta legislació al maig d’aquest any, i no repetiré els arguments de llavors, que òbviament no esgotaven la crítica i les raons de l’oposició a la mateixa, perquè la veritat és que hi ha moltes més explicacions de pes, que els nostres diputats han ignorat. Una d’elles és que hi ha molt pocs països d’arreu del món que s’hagin atrevit a aprovar una llei sobre l’eutanàsia. Només cinc països entre els 193 que componen l’ONU, i sis dels 50 Estats d’EUA han legalitzat l’homicidi a petició, a sis si afegim el suïcidi assistit de Suïssa. El que equival a només quatre dels 50 estats europeus, que a més són, tots ells, d’una molt modesta entitat demogràfica. Uns 38 milions d’europeus sobre un total de 740 milions. Al món, un grapat de milions de persones es regeixen per aquest tipus de lleis, per més de 7.500 milions en sentit oposat. I no és que no hi hagi hagut temps ja que la primera llei de l’eutanàsia va ser aprovada per l’Alemanya nazi. Això només hauria d’obrir ja un poderós interrogant sobre la qüestió. És que la gran majoria del món és malvat o reaccionari, i no sap apreciar els avantatges de l’eutanàsia com a acte benèfic i progressista, o bé l’error és que impera en aquelles reduïdes i persistents minories? I és per aquesta raó que els diputats no poden continuar avançant sense atendre els poderosos antecedents contraris a l’eutanàsia.

Un dels més importants és el de la sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units de 26 de Juny de 1997, llavors amb majoria de membres designats pel Partit Demòcrata, que va tallar en sec la possibilitat que el més alt tribunal determinés que l’eutanàsia hauria de formar part de la legislació federal. Les seves conclusions negaven aquesta possibilitat ja que la Constitució no la emparava, i ho argumentava referint-se a la possibilitat de coacció (no certesa, sinó possibilitat) d’ordre econòmic o psicològic respecte a les persones amb menys recursos, dels malalts terminals o les persones discapacitades. Deia una cosa òbvia, només que era el Tribunal Suprem qui ho afirmava: que l’eutanàsia és una via per coaccionar els més febles i dependents. La idea que la petició de morir serà lluïda i responsable, quan el subjecte és susceptible de situacions de desemparament, dolor físic i psíquic, és una faula, perquè objectivament cap acte emprès sota aquelles condicions seria acceptat com una decisió lliure i autònoma. Per això són tan determinants les cures pal·liatives i l’acompanyament. Algú tan poc sospitós de reaccionarisme com el que va ser president d’Alemanya el socialista Johannes Rau, va afirmar en el seu famós Discurs Berlinés, que pot ser considerat com el seu testament polític, un raonament que articula la mateixa idea en altres termes, que la sentència del Tribunal Suprem d’EUA. Va dir Rau: «quan seguir vivint només és una de les dues opcions legals, tot aquell que imposi a altres la càrrega de la seva supervivència estarà obligat a retre comptes, a justificar-se. Allò que sembla consolidar l’autodeterminació -l’eutanàsia- de l’ésser humà en veritat pot convertir-se en objecte de coacció«. En termes planers, el que afirmava el president germànic és que l’eutanàsia genera un ésser humà sobrant, el descartat, El hombre superfluo sobre el qual escriu Ilija Trojanow, aquell a qui amb la mirada, el gest i el tracte, se li està dient : «I tu en les teves condicions, tu que ets una càrrega per a la família, què fas en aquest món». Aquesta és la coacció. Això és el que va evitar el Tribunal Suprem dels Estats Units, i aquesta amenaça és la que farà realitat, si s’aprova, la nova legislació espanyola.

La més alta instància judicial dels Estats Units va assenyalar un altre greu inconvenient: el canvi del paper del metge, que es converteix de sanador d’una persona en provocador de la seva mort en condicions legals. Com en tants altres aspectes, la insuficiència d’un debat reflexiu, no està permetent valorar el canvi de mentalitat que provoquen les lleis. En el cas del metge, la seva educació està dirigida a curar, a evitar la mort, com sigui. Tant és així que s’ha hagut de frenar l’anomenat acarnissament terapèutic, el guarir a qualsevol preu. Però això que és fàcilment evitable, i cada vegada més improbable per costós, pot pendular cap a l’altre extrem. No es tracta ja només de poder provocar un homicidi legal, es tracta de molt més, de la formació d’una mentalitat que tendeixi a infravalorar els tractaments i les urgències a aplicar a persones presumptament descartables, ancians, malalts crònics, accentuant una tendència que ja existeix. En els protocols actuals d’urgències un avi de 80 anys ocupa un lloc secundari en les prioritats d’atenció, encara que per raó d’arribada li correspongui un lloc més destacat. Per això de manera recurrent els mitjans de comunicació ens informen d’avis que han mort esperant molt de temps en un servei d’urgències. I això succeeix quan el fet pot arribar a ser punible. Què passarà amb l’eutanàsia legalitzada? L’ull clínic aplicat, no ja a curar, sinó a construir una jerarquia en la sanitat pública de qui té més dret a viure.

Tot això és tan evident que no resulta estrany que a distància en el temps i en l’espai, una altra alta instància jurídica, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, que reuneix diputats de tots els parlaments, va aprovar el 25 de juny de 1999, a instància d’un diputat laborista, la Recomanació als Estats membres que inclou entre altres mesures, donar suport a la prohibició de posar fi a la vida intencionadament, dels malalts terminals o les persones moribundes.

Les advertències són d’autoritat, rotundes i a l’abast de tot sentit comú. A més, m’he referit només a aquelles que han sorgit d’àmbits de l’esquerra. Només unes institucions i una societat que ja no creuen en el progrés poden sostenir que la mort comporta una solució. De fet, ja podrien pensar que aquest no és el camí en el moment que trien per a l’ésser humà la mateixa solució que aplica el veterinari al gos que pateix. ¿Això és tot el que poden proporcionar els avenços del nostre temps?

Article publicat a La Vanguardia el 17 desembre 2018

¿Te ha gustado el artículo?

Ayúdanos con 1€ para seguir haciendo noticias como esta

Donar 1€
NOTICIAS RELACIONADAS
No se han encontrado resultados.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Rellena este campo
Rellena este campo
Por favor, introduce una dirección de correo electrónico válida.

El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.