Pel seu interès reproduïm un article publicat a The Withersopoon Institute. Public Discourse
Facilitar l’accés al suïcidi segueix sent debatut, generalment en discussions sobre la legalització del suïcidi assistit (ara anomenat eufemísticament “ajuda per a morir”). Però hi ha un argument que potser no s’escolti en tals debats: en facilitar la mort, fem la vida més difícil. Una vegada que el suïcidi sigui fàcilment disponible i acceptat, les persones dependents que es neguin a triar la mort seran culpades de carregar voluntàriament els seus cuidadors i de carregar també la societat, omplint així el final de les seves vides amb nous tipus de sofriment.
No obstant això, aquest no és el dany ordinàriament articulat pels oponents del suïcidi assistit. En general, argumenten, amb raó, que posar un medicament letal a disposició de les persones dependents posa en perill la vida mateixa en exposar les persones vulnerables a pressions o coaccions que apunten a la mort. Però sovint no esmenten l’altre gran dany que resulta de qualsevol “dret a morir”: facilitar el suïcidi posa en perill no solament els cossos malalts o moribunds, sinó també la qualitat de les relacions humanes en curs.
Haurien de considerar-se algunes vides com a consumibles?
Quan triar morir no és vist com una opció, podem imaginar aquells que lluiten contra malalties greus o condicions discapacitadores com a herois que lluiten contra un destí implacable. Les seves vides i les seves morts són plenes d’un significat a punt per a ser descobert per ells i pels qui els envolten. Si una àvia malalta lluita per viure, malgrat el seu dolor i les seves discapacitats, pot ser objecte de simpatia en les seves desgràcies. L’assegurança o l’ajuda governamental poden semblar ben merescudes. De fet, pot inspirar tant la seva família, els seus amics i veïns, que se sentin privilegiats de compartir algunes de les seves frustracions mentre la cuiden. Poden sentir solidaritat amb ella i amb els altres, mentre lluiten al seu costat. Quan finalment arriba la mort, les darreres experiències de l’àvia i els records duradors dels seus cuidadors poden ser els d’una xarxa de persones unides en el seu honor.
En contrast, el dret d’una persona greument malalta al suïcidi assistit (o a l’eutanàsia voluntària) significa que la vida de la persona s’ha considerat especialment prescindible, que la seva existència contínua és legalment menys important que la dels éssers humans sans (les vides dels quals estan encara protegides contra el suïcidi). Els grups de persones amb discapacitat han assenyalat durant molt de temps que una raó per la qual el suïcidi assistit és popular és perquè les persones amb discapacitats greus simplement no són gaire importants per a molts de nosaltres. Potser no ens importa si són pressionats per a suïcidar-se. Si s’estimen més viure, ho fan sabent que ja no compten gaire.
El que és més important, una vegada que a una àvia malalta se li ha donat una sortida a través de l’opció del suïcidi assistit, el seu sofriment lliurement triat ja no exigirà tanta compassió familiar ni suport comunitari. Com va explicar una vegada el Dr. Ezekiel Emanuel, especialista en ètica i càncer (més tard nomenat per l’expresident Barack Obama com a assessor de salut),
“L’àmplia legalització del suïcidi assistit per un metge i l’eutanàsia tindrien l’efecte paradoxal de fer que els pacients semblin responsables del seu propi sofriment. En lloc de ser vists principalment com les víctimes del dolor i el sofriment causat per la malaltia, es considera que els pacients tenen el poder de posar fi al seu sofriment en acceptar una injecció o prendre algunes píndoles; negar-s’hi significaria que viure a través del dolor va ser la decisió del pacient, la responsabilitat del pacient. Culpar el pacient reduiria la motivació dels cuidadors per proporcionar la cura addicional que podria requerir-se, i alleujaria la seva culpabilitat si l’atenció es queda curta.“
Moltes persones relativament febles ja pensen que són una càrrega per als altres. Però ara pensaran que ells mateixos, en lloc de la malaltia o l’edat, tenen la culpa dels problemes que senten que imposen.
Vivint una vida egoista. . . En no morir
En triar continuar vivint en una gran dependència, a més, una àvia pot sentir ressentiment per ser profundament egoista, i prefereix beneficiar-se a si mateixa a un alt cost per als qui l’envolten. I a mesura que el benefici que rep s’acovardeix davant els seus ulls, així com s’acosta a la mort o es carrega de més dolors o discapacitats, el seu aparent egoisme augmenta. Ella tria augmentar la càrrega de la seva família i de la societat, a canvi d’un benefici cada vegada menor per a ella mateixa.
Si ella segueix avançant fins al punt en què els cuidadors i altres persones jutgen que la seva vida és un cost per a ella i per a ells, esdevé als seus ulls irracional i egoista. Com ho va advertir la Conferència de Bisbes Catòlics dels Estats Units, aquesta persona “pot [. . .] ser vista com [. . .] una càrrega innecessària sobre els altres, i fins i tot ser encoratjada a veure’s [a si mateixa] d’aquesta manera“. El seu dret a triar la mort porta amb si una paradoxa cruel, si ella insisteix a viure, a mesura que la seva misèria i la consegüent necessitat d’assistència augmenten, la simpatia i la voluntat de sacrifici de la seva família (i dels pagadors d’assegurances de salut) minven.
Aquesta disminució de respecte i preocupació pels malalts no es limitarà solament a les famílies i comunitats mesquines o gasives. Si més cures realment van contribuir poc al benestar físic d’una àvia, i una mort sense dolor era fàcilment assolible, com podria algú oblidar aquest fet? La cortesia i l’amor inhibirien la franquesa, però la persona amb discapacitats de tota manera sabria el que la seva família no pot deixar de pensar: “Quin desaprofitament absolut de diners per a la universitat dels nets!”
Fa alguns anys, el Times de Londres va publicar una carta en la qual Margaret White, de noranta anys, va escriure : “Soc feliç aquí a la llar d’ancians sense cap desig de morir. Però si es fes legal l’eutanàsia voluntària, sentiria que el meu deure absolut és demanar-la, ja que ara tinc 19 descendents que necessiten el meu llegat. Estic segura que no em trobo sola en aquesta resolució.” Si la Sra. White triés viure, clarament se sentiria culpable de fallar en la seva percepció de “deure absolut”. En convertir el suïcidi en un dret, presentem als que necessiten més ajuda una elecció entre la mort fàcil i la culpa dura.
Una àvia afectuosa pot preguntar-se constantment si ella és massa egoista fins i tot quan continua menjant, quan els diners per al seu menjar podrien haver-se usat per a un propòsit millor. Angoixada per la culpa, pot trobar-se ofegant-se en una mar de ressentiment, tement que sigui recordada com un ésser humà egoista que va triar una mort deshonrosa.
La dependència no nega la dignitat humana
Un important teòric legal nord-americà, el difunt Ronald Dworkin, ha emfatitzat el desdeny que pot acompanyar aquest ressentiment en escriure : “Estem angoixats, fins i tot desaprovem algú [. . .] que descura o sacrifica la independència que creiem que requereix la dignitat.” Per Dworkin, una persona que tria viure en una gran dependència nega que ell sigui algú “la vida de la qual és important per si mateixa”.
Dworkin es pot escoltar aquí per fer-se ressò d’aquell gran ateu del segle XIX que va tractar de purgar la nostra societat de les restes de la compassió cristiana. Friedrich Nietzsche va instar profèticament : “Seguir vegetant en la dependència covarda dels metges i les maquinacions, després que s’hagi perdut el sentit de la vida, el dret a la vida, això hauria de provocar un menyspreu profund en la societat.” *Nietzsche es va queixar que els cristians (almenys els de la seva època) s’oposin a tal desdeny pel dependent:
“Si al degenerat i al malalt [. . .] se’ls ha d’atorgar el mateix valor que als sans [. . .] després, l’antinaturalitat es converteix en llei: aquest amor universal a l’home és en la pràctica la preferència pel sofriment, els desfavorits, els degenerats: de fet, ha disminuït i afeblit la força, la responsabilitat, el noble deure de sacrificar els homes [. . .] L’espècie requereix que els malvats, febles i degenerats morin; però va ser precisament a ells a qui el cristianisme es va girar com una força conservadora.”
Nietzsche va dir que estava cercant “un nihilisme pràctic complet“. Però, com calia d’esperar, va trobar que el nihilisme era difícil de vendre. Ell va reflexionar, “Problema: amb quins mitjans es podria aconseguir una forma greu de nihilisme realment contagiosa: com ensenya i practica la mort voluntària amb l’escrupolositat científica (i no una feble existència vegetal a l’espera d’un fals «després de la vida»)”
Es resoldrà finalment el “problema” de Nietzsche en els nostres dies? Es convenceran els nostres vells, els nostres malalts molt greus, els nostres molt incapacitats, per un dret recentment celebrat, el suïcidi assistit, que són càrregues menyspreables si no trien “autònomament” la mort?
Cada retirada de la protecció contra el suïcidi posa en perill no solament les vides sinó també la dignitat humana i les relacions de suport de les persones amb febleses feixugues. Al contrari, quan la nostra llei i la nostra cultura tracten el suïcidi com una opció tràgica més que benèvola i es neguen a facilitar-lo, és més probable que els qui més ho necessiten rebin ajuda compassiva en lloc de culpabilitat i ressentiment. Per tant, els qui s’oposen a la legalització del suïcidi assistit no solament tenen forts arguments provida, sinó també arguments sobre la qualitat de vida que han d’esmentar cada vegada que es debat sobre el dret al suïcidi.
Richard Stith és professor de recerca sènior a la Facultat de Dret de la Universitat de Valparaíso.
Traducció: Santiago Amer i Pol
