Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol


El 1995 l'historiador Cristopher Lasch va escriure un llibre, The Revolt of the Elites and the Betrayal of Democracy, que va aconseguir una bona acollida i, en certa manera, continua sent un llibre de referència. Comença així: "La major part de la meva obra recent torna d'una o altra manera a la qüestió de si la democràcia té futur [...] Les males notícies se succeeixen sense fi. Ningú té una solució pausible per a aquests problemes intractables (ha enumerat des de la pèrdua de llocs de treball a la disminució de la classe mitjana, les drogues, l'augment dels pobres, entre altres), i la major part de la discussió política ni tan sols els esmenta. Es lliuren ferotges batalles sobre temes perifèrics. Les elits que defineixen els temes de discussió han perdut contacte amb el poble. El caràcter irreal, artificial de la nostra política reflecteix el seu aïllament de la vida corrent, així com la seva secreta convicció que els veritables problemes són insolubles "

Les elits són els qui dirigeixen els partits polítics, però també els mitjans de comunicació i, d'una manera especial, els qui fan opinió en ells. També ho són, en una forma decisiva, els dirigents sindicals i empresarials, religiosos i culturals, i, d'una manera particularment decisiva, les financeres d'una banda i les de la cultura mediàtica per una altra. No tots, certament, però crec que una part excessiva d'aquestes elits, dotades en cada grup social d'una forta endogàmia i una gran temptació en la taxonomia de les persones, al seu etiquetatge primari, estan lluny, molt lluny, de complir amb la seva responsabilitat.

Per ignorància uns, per la seva propensió a allò que és políticament correcte -una de les causes de la catàstrofe que vivim-, per incapacitat de participar benèvolament en allò que no els reporti avantatges per la seva persona, corporació, gremi o facció, i sobretot perquè viuen en unes condicions personals irreals, en una semi bombolla poderosa, les nostres elits no ens condueixen per bon camí; pitjor, no ens guien.

La responsabilitat social tan sobada a les escoles de negocis, el bé comú, que tots afirmen i pocs semblen entendre, el retornar a la societat el que t'ha donat més enllà de la teva funció i interès específic, tot això constitueixen mancances enormes. Però, amb ser dolent, no és el pitjor. El que atemoreix a uns, indigna altres i frustra a la majoria és que aquestes elits, amb excepcions nominals, clar que sí, són incapaços de reconèixer el seu greu defecte. La seva vida autorreferenciada, la seva desvinculació del poble i les seves necessitats quotidianes, la seva traïció inconscient a les representacions i causes que diuen dirigir.


Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics