Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol


Començo amb una confessió personal. Fa uns dies un bon amic, company pràcticament des de l'inici de les tasques a E-Cristians, em va comunicar la seva decisió d'abandonar les seves responsabilitats. El seu motiu era que es trobava fatigat de la meva actitud, que queia amb facilitat en l'enuig en lloc d'acudir a l'entusiasme per buscar una major motivació i eficàcia. No és ni de bon tros el lloc per entrar en el detall de la qüestió, però sí vull destacar que en el substancial, després d'haver reflexionat i pregat, té raó. I la Quaresma és una bona ocasió per remoure aquestes plaques tectòniques que amb el pas dels anys van empresonant la nostra consciència i el nostre sentir. M'acuso per tant d'exigir més que d'animar, pensant, equivocadament, que amb el deure ja és suficient per aconseguir la motivació.

Veure el propi error, en aquest cas, ha estat més fàcil llegint els textos de Tim Guénard, un convers que va viure una vida dura i de maltractament. Rebutjat pels seus pares, va passar la seva vida entre l'orfenat, l'hospital psiquiàtric i el reformatori. Va viure un cercle viciós de fugides, maltractaments físics, vivències al carrer, una violació i màfies de la prostitució, però va aconseguir refer-se a força d'unes trobades amb persones claus, que van ser capaços de comprendre'l i, confiant en ell, animar-lo. Diu que de les seves primeres trobades amb els catòlics que li parlaven de Déu el que va constatar va ser que no s'estimaven entre ells, i per això la paraula no li va causar cap efecte. No va ser fins molt més tard quan va trobar que hi havia una relació clara entre l'amor de Déu, que és proclamat, i l'amor que entre si es professen aquells que ho proclamen.

Aquest és sens dubte l'aspecte més penós de nosaltres els cristians avui en dia. I aquesta és sens dubte la major dificultat per a la Nova Evangelització. Com podem proclamar la paraula de Déu si no som capaços d'estimar-nos entre nosaltres mateixos? Estem, per fortuna no tots, hi ha moltes i importants excepcions, massa secs. El signe de pertànyer a l'Església és el d'estimar-nos més i el de criticar menys. En escriure aquesta formulació immediatament m'assalta el dubte, nascut de que la crítica també és necessària, però el matís en aquest cas és decisiu. Només serveix la que ve de l'amor, aquesta és l'única bona. I la voluntat, el discerniment i la prudència ens han de fer veure la que respon realment a aquest signe o la que està originada per causes molt diferents, de vegades nascudes fins i tot del propi autoengany. Només una finesa espiritual pot ajudar a discernir quan la crítica és apropiada i el com s'ha de formular.

Però, tornant al punt inicial, és evident que el que necessitem i el que hem de donar-nos entre nosaltres mateixos és il·lusió i entusiasme. Saber dir amb molta facilitat "això està molt bé", "t’estimo", "estic orgullós de tu", "que bé ho has fet", en lloc de "no fem prou", "això està per fer i resulta imperdonable","ens causa un greu problema". Creure en l'altre i actuar delicadament amb ell. Aprendre a fugir de la petita o gran depressió, de la irritació, de la inquietud i l'enuig davant aquelles coses que no funcionen, que no surten bé, i omplir-les amb la confiança en Déu, amb l'amor als altres, que en aquests aspectes concrets es manifesta en la capacitat de generar il·lusió i entusiasme.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics