Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol


La planificació indicativa és una de les variants de la planificació econòmica que té com a finalitat buscar un augment o una millora del rendiment econòmic d’un país.

El seu nom d’indicativa ve per diferenciar-la de la planificació imperativa o central, que és quan l’estat estableix quotes i requisits obligatoris pel conjunt de la producció. En el cas de la indicativa la seva funció és nomes orientativa per les entitats privades facilitant-les una millor informació, i una previsió amb garanties de continuïtat en quan a les polítiques que la pròpia administració durà a terme.

En la mesura que han augmentat i s’han fet més complexes les administracions públiques ,i en la mesura també en que la crisi imposa una prioritat estricta dels recursos, la planificació indicativa recobra un nou paper especialment dirigit al propi govern. La seva finalitat és en aquest cas millorar la coordinació, les sinèrgies, l’eficàcia, l’eficiència i l’economia de les actuacions del govern, d’acord amb unes prioritats que guien el conjunt de la seva acció. En el nostre cas, aquestes prioritats clarament són, fins a superar la crisi:

- La generació d’ocupació

- La millora de la productivitat

- El garantir les necessitats vitals o bàsiques de tota la població

La planificació indicativa ha tingut una mala premsa, un cop passat un període inicial, ja una mica llunyà en el temps, en el que registrà una bona valoració. A aquesta mala premsa hi contribueixen factors de naturalesa diferent no sempre objectius. França va ser el país que va utilitzar de manera més sistemàtica aquest instrument fins que progressivament el va abandonar. En el cas d’Espanya, la mala premsa pot venir de la circumstància de que la planificació indicativa va ser utilitzada pel govern de Franco, els coneguts ‘Planes de Desarrollo’ a imitació dels plans francesos. Aquesta conclusió no està del tot justificada perquè van ser instruments de racionalització i modernització de la política econòmica del seu temps. Però, més enllà d’aquests dos fets concrets, el que sovint s’ignora és que la eclosió dels tigres asiàtics està, i continua estant, estretament vinculada a tipus concrets de planificació indicativa.

El que va obrir el camí l’any 1970 va ser el Japó amb el ‘Economic Planning Agency’ que molt ràpidament va començar a donar fruits. Avui ja no es recorda, però fa dècades el Japó era un país que es caracteritzava per la mala qualitat dels seus productes i per les imitacions d’allò que era més senzill de produir. El canvi radical que ha experimentat hi té molt a veure amb la planificació indicativa i per confirmar aquesta consideració només cal contemplar els altres països que l’han aplicat amb posterioritat seguint les petjades japoneses: Taiwan, Corea del Sud, Singapur, Hong Kong. Tots aquests països eren, a la dècada dels ’80 del segle passat, societats i estats molt menys desenvolupats que l’espanyol, avui els superen amb suficiència, i constitueixen a la seva escala potències econòmiques. Només cal comparar el cas de Corea amb Espanya, o el de Singapur amb Catalunya. En aquest canvi hi ha tingut molt a veure la planificació indicativa.

Ja va sent hora que Catalunya i Espanya introdueixin aquest instrument perquè en una societat a més tan dispersa i amb tantes deficiències com la nostra a l’hora de preveure i actuar, i el cas de Spanair n’és una manifestació més, el pla ajudaria en gran manera a guanyar en rigor. Ajudaria a l’administració, que es veuria compromesa amb els seus propis objectius i mètodes; facilitaria la racionalitat i un millor coneixement del què fa i evitaria, precisament per aquest coneixement i per aquesta racionalitat, despeses inútils. I la iniciativa privada en aquest marc de racionalitat tindria informació sense perdre ni un mil•límetre de independència. Disposaria de previsions, compromisos a mig termini, quatre o cinc anys, que li permetrien guiar les seves decisions amb molta més solvència que ara. La planificació indicativa podria ser així mateix l’element de concertació industrial, econòmica, agrària, social i una forma de construir un millor consens.

La Iniciativa Legislativa Popular d’‘Aturem l’Atur’, que persegueix aquest objectiu, i que amb tantes dificultats avança en la recollida de signatures, mereix una millor acollida, popularitat i divulgació, i el fet que no ho tingui és un pèssim símptoma de l’estat en que està la societat a l’hora de diagnosticar els seus problemes i cercar solucions pràctiques, eficaces i realistes.

Col•laborar amb la iniciativa és construir un potent instrument que ens ajudarà a portar millor la situació i la sortida de la crisi. Aquest objectiu evidentment no seria necessari si la pròpia administració dotés aquesta iniciativa per si mateixa, però mentre això no existeixi la ILP ‘Aturem l’Atur’ és una resposta bàsica i urgent.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics