Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol


Les generacions centrals de la nostra societat estan literalment consumint no només el present sinó també el futur, de tal manera que els grups més joves van a trobar-lo terriblement espremut. Quan es diu que, per primera vegada en la història, els fills poden viure pitjor que els pares en realitat s'està formulant la següent constatació: els 'pares', en aquest cas com un concepte genèric que afecta a les respectives generacions, s'han despreocupat del futur dels 'fills' anteposant els seus desitjos a les necessitats d'aquells. Aquí podríem considerar les causes profundes, el com la cultura de la desvinculació està destruint a la nostra societat, però això allargaria d'una manera extraordinària i impossible l'actual text.

Aquest problema de manca de solidaritat és percebut des de moltes instàncies, incloses, com és lògic, les de caràcter universitari, i abunden els estudis en aquest sentit. Potser la política sigui poc sensible, i aquest és un greu defecte del sistema democràtic. Els dirigents, els partits polítics, no aposten a llarg termini perquè saben que això no té recompensa en vots. En l'àmbit més acadèmic, la resposta que es dóna amb més freqüència al problema a mi em sembla tòpica i fruit dels llocs comuns. Es planteja amb continguts diversos el contracte intergeneracional com a solució. No és res més que una aplicació d'aquest concepte genèric il·lustrat del contracte social. Quan una societat occidental no va bé i no se sap ben bé què dir sempre surt algú formulant la necessitat d'un nou contracte, en aquest cas entre generacions.

Quan s'actua així s'està prescindint d'una evidència. Avui els contractes serveixen sobretot perquè siguin trencats. L'exemple paradigmàtic és el contracte per excedència, el matrimonial, que val molt poc i en el cas concret de la legislació espanyola absolutament res. No té valor perquè és l'únic que és possible trencar unilateralment per una de les parts sense que s'exigeixi cap tipus de responsabilitat. En realitat, el contracte no és res més que una ficció jurídica que es basa en un determinat nivell de confiança prèvia. En altres termes, el contracte funciona millor en la mesura que existeix un major capital social, però quan aquest és feble el contracte val per molt poc. Tant és així que avui dia els costos per blindar els contractes de tot tipus i naturalesa en el conjunt del funcionament econòmic de la societat, el que en bona mesura constitueixen els anomenats costos de transacció, posseeixen una magnitud econòmica extraordinària. D'aquí precisament l'avantatge de les societats amb més capital social, perquè aquestes tenen uns costos de transacció, és a dir, existeix un major nivell de confiança prèvia.

Però, si aquesta via no funciona, quina és la que pot fer-ho? Clarament, la recuperació del compromís, i això significa la recuperació de la força del vincle; en altres termes, la recuperació de la comunitat, el sentir-se membre d'una comunitat que està unida per vincles molt forts. Una comunitat familiar, de memòria, de projecte de vida, un conjunt d'aquests elements; una comunitat de treball que té com a elements característics algun d'aquests elements vinculants, el deure, l'honor i l'amor, que al seu torn s'expressa de maneres multiformes.

La comunitat va ser el que va permetre en el passat que els agricultors no sacrifiquessin la fertilitat del sòl a una major renda present, sinó que limitessin aquesta a través del guaret, per mantenir el que avui anomenaríem una agricultura sostenible. En definitiva, una agricultura que mantingués el seu valor de cara als descendents. En el passat, les comunitats, les que eren concernides per aquesta matèria, eren capaços de plantar roures i alzines perquè ja concebien aquesta acció no en termes del seu benefici personal, sinó en el dels seus descendents. Els pares sacrificaven el seu consum present perquè els fills aconseguissin estudiar en unes condicions on això era molt més car i difícil que ara. Els pares assumien que tenir fills era un compromís per a tota la vida, un deure i un amor de donació.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics