Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

En el tipus de narració que estem considerant sempre se suprimeix l'Imperi Romà d'Orient, o es passa per sobre de cop, la qual cosa és una omissió històrica brutal. La raó d'aquest procedir és molt concreta: la seva existència impedeix presentar al cristianisme com els destructors del coneixement antic, en lloc de ser els seus receptors i transmissors com en realitat va ser, des del segle IV fins al XV, quan altres musulmans, en aquest cas turcs, van aconseguir el que no van aconseguir els àrabs, la destrucció de Bizanci.

L'Imperi d'Orient, també en un tòpic, redueix a la mínima expressió la tesi que van ser els àrabs musulmans els qui van recollir les restes de la civilització clàssica grega i la van transmetre a Occident, quan en realitat la conservació i desenvolupament d'aquesta cultura va ser prima facie dels seus hereus, els cristians orientals. Els mateixos cristians d'Occident malgrat la seva fragilitat van mantenir viva la cultura antiga en la mesura del possible, sobretot la llatina, però també en petita mesura l' hel·lènica, perquè hi va haver un important flux cultural del cristianisme grec al llatí. Vegeu en aquest sentit una petita gran obra de Paul Vignaux del Fons de Cultura Econòmica, El Pensament a l'edat mitjana, que ha continuat reeditant-se des de 1938. Escriu: “al segle XII Paris semblarà la nova Atenes. Els textos testifiquen que l'edat mitjana va conservar el sentiment d'una transmissió cultural des de l'Antiguitat. Alcuino, en el seu De les Virtuts, li mostra explicant a Carlemany que virtut, ciència, veritat, valen el mateix. 'I els filòsofs?'. Ells van saber que aquestes coses pertanyen a la naturalesa humana i les van cultivar amb molta cura. 'Però llavors que diferències hi ha entre aquests filòsofs i cristians?'. La fe només i el baptisme. Els Cristians només es distingeixen en l'ordre de la Gràcia”. Aquest text exemplifica molt bé com es veien a si mateixos i contemplaven la tradició antiga en el Cristianisme llatí, i desfà els estereotips ideològics que des de la Il·lustració s'han manejat, constituint un sistema de perjudicis que Jesús Mosterín resumeix a la perfecció en el seu article.

La cultura clàssica també es va propagar entre els àrabs musulmans invasors a partir de la cultura cristià siríaca autòctona, és a dir que posseïa la cultura dels Antics. Així es va produir la culturització hel·lenística dels àrabs musulmans pels cristians d'orient, fins que es va considerar perillosa la seva influència i va ser primer restringida i després prohibida a l'Islam, a partir del segle XII. De vegades, abans, quan els musulmans ocupen Alexandria al segle VII, suprimeixen la seva famosa escola filosòfica neoplatònica que els cristians havien mantingut.

És un error històric referir-se a l'Islam d'aquells segles inicials com una cultura de la qual emanava fonts del coneixement que després es generalitzarien. L'Islam inicialment és la religió de les tribus àrabs del desert, les capacitats artístiques, tècniques, i científiques eren mínimes. En les seves brillants conquestes militars, fruit de la força unificadora del la religió, van dominar el territori del cristianisme oriental i l'occidental del nord d'Àfrica i de la Península Ibèrica, així com l'Imperi persa dels Sarsanidas. És aquest substrat, el dels pobles conquistats, el que aporta les bases de la cultura hel·lènica: filosofia, medicina, aritmètica, geometria o ciències naturals, que aquestes comunitats mantenen i propaguen entre els àrabs conqueridors, i es manté i desenvolupa entre ells durant uns pocs segles.

Però aquesta cultura no sorgeix del món musulmà sinó del cristià, llatí i oriental, que a la vegada ha accedit a la tradició cultural dels seus antics. La diferència és que mentre la civilització cristiana augmenta i desenvolupa aquella tradició, en un continu, l'Islam simplement la fa desaparèixer a partir d'un moment donat. Plató, tan viu en la Cristiandat i fins avui dia, no deixa rastre en el món àrab musulmà. I en bona mesura aquesta és la causa, pel que no hi ha res semblant a un Renaixement clàssic en ell. Sobre aquestes qüestions és imprescindible l'obra de Sylvain Gouguenheim Aristòtil i l'Islam. Les arrels gregues de l'Europa cristiana, de l'Editorial Gredos.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics