Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

La mesura d'expropiar el 51% de la propietat de Repsol a YPF és un cop que pot resultar molt greu no ja per a aquesta empresa sinó per a l'economia espanyola. El pitjor del cas és que posa en relleu l'arbitrarietat absoluta en què es mou l'Argentina dels Kirchner, on preval l'amiguisme fins a límits increïbles en un estat democràtic.

No és ni de bon tros exacte que Repsol hagi invertit poc. Fins ara, són uns 23.000 milions de dòlars. Però és que a més l'empresa argentina, controlada per l'espanyola, ha hagut de cedir una part molt considerable dels seus beneficis, el 90%, per pagar dividends per obligació de l'espòs de l'actual presidenta, perquè d'aquesta manera la família Eskenazi, predilecta en el seu moment del president argentí, va poder entrar a la companyia i pagar amb els beneficis el preu de les accions que havia adquirit. Un negoci rodó, però que va reduir la reserves a costa de beneficis a només un 10%. Això s'ha de dir, perquè es veu clarament que això de Repsol és el resultat d'una sèrie de mesures del poder polític sense altra finalitat que afavorir els seus propis lobbies econòmics. Qualsevol idea que això significa una "nacionalització", en el sentit que "el petroli és del poble", és una il lusió òptica. Aquí del que es tracta és simplement d'enriquir se i, en això, els amics dels Kirchner i ells mateixos, han demostrat sempre unes extraordinàries capacitats.

Naturalment, això significa un cop dur per a l'empresa petroliera, els seus actius en borsa s'hauran de reajustar a la baixa en una mesura considerable. Quan escric aquestes notes en el matí de dimarts, la caiguda en borsa arriba al 8%, veurem que succeeix al tancament de la sessió. Però és que, a més, això afecta d'una manera significativa a un dels tres grans grups bancaris espanyols, en aquest cas català, "la Caixa" o, si es vol, CaixaBank, considerat juntament amb el Santander i el BBVA peces sòlides del sistema financer. Les que, diguem-ho així, mantenen encara la cara i salven d'una situació que resultaria insuportable: la fallida del sistema bancari.

Però, si la senyora Kirchner continua amb els seus procediments i entra a sac a Telefónica i al Santander, els problemes es multiplicaran. De fet, avui la borsa espanyola ja registra en una sèrie de grans empreses aquest potencial risc. En les actuals condicions d'Espanya, això pot representar, ni més ni menys, entrar en una situació de no retorn. És a dir la senyora Kirchner haurà rematat l'economia espanyola en una jugada de billar, a força de produir unes quantes caramboles. El dany i el patiment a moltíssima gent senzilla, des dels petits accionistes als treballadors, que això està produint i pot produir encara en major mesura, no diré que resulta imperdonable perquè no es poden afirmar aquest tipus de coses, però si que és brutalment injust.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics