Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

La majoria de la població europea, per edat i per reflexió, no té una consciència suficient del que ha significat durant les últimes dècades l'extraordinari procés d'unitat que s'ha viscut. Els pares fundadors de la mateixa van trencar amb un estat de coses marcades pel conflicte i l'antagonisme permanent que van donar lloc a nombroses i grans guerres europees, especialment des del segle XVII. El passat mai torna com una repetició mecànica, però sí reapareix com a gran tendència i l'Europa actual, fins i tot considerant la diferència en les circumstàncies històriques, pot viure un procés de fragmentació ocasionat per la crisi, la forma inadequada d'abordar-la i les tensions socials que es generen. De fet, no seria gens estrany que el que anomenem postmodernitat, o modernitat decadent, o 'societat líquida', sigui en realitat la societat de la desvinculació, caracteritzada per la incapacitat de les persones i les institucions que s'han dotat de mantenir vincles forts com a acte de voluntat o simplement com a fet assumit i viscut sense més.

Aquest procés desvinculador que atomitza a les comunitats i les fragmenta, que es manifesta de manera específica en el camp religiós sota el nom de secularització, no ha de fer una excepció amb Europa. El desenvolupament brutal de la subjectivitat, la pulsió per la satisfacció del desig personal sense més consideracions, s'han convertit en una categoria política i això lògicament s'ha de traduir en el procés europeu. Si aquesta dinàmica no es frena, agitada per la crisi i pels partits que veuen la solució en el trencament europea podem acabar malament, francament malament. El pitjor del cas és que no es veuen forces capaces de contrarestar-la. Merkel, en lloc de continuar el paper vertebrador que Alemanya ha realitzat després de la II Guerra Mundial, està injectant més gasolina al foc per la seva incapacitat de comprendre la realitat. Els partits socialistes han demostrat sobradament que simplement són uns petits agitadors que, quan arriben al poder, l'únic que aconsegueixen és aprofundir més en la crisi. El Partit Popular Europeu és un acoblament feble i poc cohesionat que en res s'assembla a la Unió Europea democratacristiana dels anys 50 i 60, que va ser en definitiva qui va vertebrar Europa. També la socialdemocràcia, però sobretot la visió i l'empenta de Schuman, De Gasperi, Adenauer i dels seus més immediats successors.

Què li queda a Europa? En realitat li queda molt, segons com es miri, o molt poc. Tot depèn de com es valorin les actuals institucions transnacionals. Sobre tot el que li queda a Europa és l'Església i el cristianisme, però fins ara ella tampoc ha sabut trobar ni propiciar un interlocutor vàlid en el camp polític i social. L'Església no ha sabut omplir el buit que l'atomització de la democràcia cristiana va produir, ni la desaparició dels sindicats del mateix signe. No es tracta d'apedaçar el passat, però sí de posar sobre la taula la inexistència d'un instrument polític potent a escala europea, que vol dir també a escala dels estats membres, que sigui capaç de recuperar el sentit d'unitat que només el cristianisme sap aportar d'una manera conciliadora i pacífica.

Des d'Espanya això es pot veure d'una manera estranya, perquè és un dels pocs països que mai ha tingut un gran partit democratacristià. Per tant, aquesta història europea pot relliscar-li en bona mesura. Seria un error, perquè precisament aquesta dissemblança no és res més que un element que assenyala al costat de molts altres que Espanya va romandre allunyada d'Europa durant molt de temps; també la seva Església. Els dos últims Papes han llançat reiterades crides per recuperar les arrels cristianes d'Europa, per dir que la identitat europea beu en el cristianisme. Potser ha arribat el moment de passar de la Pastoral, de la Filosofia, de la Teologia a l'acció política.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics