Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

El Premi Nobel d'Economia i un dels científics socials més populars del nostre temps, Paul Krugman, ha escrit un llibre, ¡Acabeu ja amb aquesta crisi!, i el seu contingut, sobretot en el terreny de les solucions, en alguns aspectes sorprèn de una manera terrible, fins l'extrem que hom pugui arribar a preguntar-se com un primera espasa de l'economia pot equivocar tant. El que acabo de dir pot semblar una pedanteria, però és fàcil de demostrar.

Krugman defensa una dada prou coneguda, que la simetria de creixement de la Unió Europea, i de competitivitat, determina un profund desequilibri intern que per l'existència de la moneda única és difícil de combatre. Concretament, en el cas d'Espanya, Krugman sosté que el nostre país no és competitiu perquè els salaris són massa alts. Això no és la primera vegada que ho diu i té una part important de raó, encara que, com tot, la veritat aniria per barris, per sectors i per empreses. Però, on hi ha la gran discrepància és en la solució que ofereix: la sortida de l'euro i la devaluació de la moneda, de l'ordre d'un 20%, segons ell, per així recuperar la competitivitat sense necessitat de tocar els salaris.

Sembla mentida que Krugman no valori les conseqüències de la devaluació, d'altra banda un fenomen ben conegut en la història econòmica d'Espanya. Automàticament, es produeix un increment del cost de les importacions, la qual cosa es reflecteix sobre el nivell de vida. Sobretot, aquest impacte és molt potent en el terreny de l'energia. Passaríem a pagar en pessetes el que ara paguem en euros i el petroli i el gas multiplicarien els seus preus. Això al seu torn desencadenaria un efecte cascada sobre el conjunt dels preus per la situació estratègica que posseeix l'energia sobre el global del sistema econòmic. Addicionalment i en el cas d'Espanya, plouria i molt sobre mullat, ja que els actuals preus finals estan embossats en part; aquí hi ha un greu problema sense resoldre i això afectaria encara més a la distorsió. El resultat seria un increment brutal del preu de l'energia i totes les seves conseqüències derivades.

Naturalment, una major inflació representaria un deteriorament també dels salaris, és a dir nominalment seguirien cobrant el mateix però en la pràctica valdrien molt menys, però havent afegit aquest animal tan ferotge i difícil de domar que és la inflació i la inestabilitat monetària. També resultaria molt més car el deute contret amb l'exterior en passar d'euros a pessetes i, en el mateix sentit, funcionarien les noves necessitats de finançament. Quant costaria trobar diners fora per a l'Estat espanyol expressat en pessetes? Si ara ja hi ha desconfiança, imaginin vostès si l'únic aval possible no és una més o menys eficaç esotèrica solució de la Unió Europea i del Banc Central Europeu sinó només del propi Estat espanyol.

El segon error de Krugman és el advertir que l'arrel del problema en els països del sud d'Europa, és a dir Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia i Espanya, no està en el creixement del deute públic. Evidentment, té una part de raó, no està 'només', però sí que està en l'arrel del problema. L'argument fal·laç de Krugman és el següent: mostra un gràfic i assenyala com des de 1999 fins al 2007 la relació deute/PIB d'aquests països va ser disminuint progressivament. Per tant, afirma, aquests països anaven bé, estaven complint amb el seu paper i el problema no era l'endeutament. Va ser la crisi econòmica, la bombolla immobiliària, que va esclatar a partir de 2007, la que va fer que s'endeutessin d'una manera extraordinària. Però, en aquesta anàlisi s'oblida d'un detall molt important, que és el que realment compta: la relació deute/PIB d'aquests països va baixar perquè en la majoria d'ells, el cas d'Espanya és espectacular, però també ho és el d'Irlanda , el PIB va créixer moltíssim i per tant el pes relatiu va disminuir. Però, al mateix temps que el PIB va créixer moltíssim també ho va fer la despesa pública. Què va succeir? Que es van finançar amb ingressos extraordinaris, els que procedien de la bombolla immobiliària, despeses estructurals. Quan la bombolla va esclatar, ens trobem amb un Estat dimensionat al voltant d'uns ingressos extres. És a dir, és com si una família calculés el seu pressupost anual de despesa sobre la base del que ingressa el mes de desembre amb les pagues dobles de Nadal. Naturalment, entraria més tard o d'hora en una situació ruïnosa, i això és el que ha passat clarament amb Espanya i amb Irlanda. La situació de Grècia és més complicada, la de Portugal no és res més que coincidència de la crisi general amb la seva particular que arrossega des de fa més d'una dècada, i la d'Itàlia és el reflex d'un deute molt elevat, si bé controlat en els últims anys, i un estancament del seu creixement.

L'anàlisi de Krugman és per tant radicalment fals, perquè no valora que aquesta reducció del deute era en termes relatius. Però, el pes mort seguia allà i quan el creixement va deixar de ser tan extraordinari, com en el cas d'Espanya, aquell pes mort a les ales es va notar molt més. I, a més, la despesa anual de l'Estat i per tant el dèficit que cada any s'ha de finançar amb nou endeutament va créixer. La prova està en el cas espanyol, que en dos anys va passar d'un superàvit del 4% a un dèficit del 11%. És un canvi brutal, i això és degut fonamentalment a que la injecció de l'euro fàcil de la bombolla immobiliària va deixar d'existir.

Si he volgut ressenyar això és per assenyalar la complexitat de la crisi i la facilitat amb què teòrics grans especialistes, com Krugman, s'equivoquen per una raó molt important: perquè anteposen la ideologia, en el sentit marxista del terme, la cotilla que atrapa i empresona les idees, a la seva capacitat d'anàlisi professional.

Krugman és un ferm defensor d'una sèrie de mesures pròpies dels liberals nord-americans, els progres, i les repeteixen a convençuts vinguin o no al cas. Això no significa que la senyora Merkel té raó en tot. Sense creixement i només amb mesures de reducció de la despesa pública, sobretot si es fan tan malament com es practiquen, això té una difícil sortida. Però és evident que si les administracions públiques no situen la seva despesa real en termes d'allò que poden finançar amb els seus ingressos estables -per tornar a l'exemple de la família el que es cobra realment i no el que s'ingressa el mes de Nadal- tampoc tindrem solució.

Com gairebé sempre, els problemes complexos no admeten solucions simples, i això posa a prova les capacitats dels governants i els governats. Com menys simplistes siguin uns i altres, més capacitat tindran de treballar units per aconseguir sortir d'aquesta gran recessió.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics