Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

La nostra vida és eterna des del moment de la seva concepció. D’aquí l’anhel humà d’eternitat. La seva naturalesa experimenta un canvi d’estat que anomenem mort. Fins arribar a ella, la nostra experiència habitual està limitada per la percepció de quatre dimensions en què estem constrets; les tres que defineixen l’espai; i el temps. La mort significa la fi d’aquesta limitació. En la nova fase, l’espai i el temps deixen de tenir sentit, no existeixen “llocs” ni “moments”. La mort no separa ambdós estats de manera absoluta.

L’ésser humà té percepció de la seva condició eterna i pot gaudir d’instants d’eternitat en la mística religiosa sobre tot, però també en l’amor de donació, en la bellesa de la manifestació artística, de la naturalesa, inclús en una particular troballa, o contemplació científica.

El canvi de fase comporta la idea d’un judici, del reconeixement del bé i del mal practicat. Aquest judici, el de Déu, és en realitat el resultat de la pròpia consciència, radicalment sincera de com hem viscut la vida, que es produeix amb la mort. És així perquè la creació significa que Déu ha atorgat la individualitat i autonomia a la criatura humana, fent-la responsable de si mateixa. En realitat Déu no ens condemna; ho fa el què hem fet, que en l’absència del temps, que ja no existeix, queda fixat per a sempre. És el que anomenem eternitat. Aquesta percepció absoluta podrà ser beatífica, feliç, i és el que anomenem cel, o horrible pel dany comés per acció o omissió, i és l’infern. Macari el Gran advertia: “L’abisme està en el teu cor, l’infern en la teva ànima”. L’infern és descobrir que a causa de la nostra falta d’amor envers Déu, i envers els demés, et trobes en el pitjor dels mals: la soledat, una negra, infinita, inacabable soledat. Sol, buit, crit silenciós de desesperació sorgit d’una doble i perfecta consciència, la del mal practicat, i que la felicitat, ara inabastable, podies haver-la aconseguit. N’hi havia prou amb assumir la gràcia de Déu en lloc de refusar-la, i actuar d’acord amb ella.

La tragèdia d’aquest arribar tard és la que narra la paràbola del ric i el pobre Llàtzer en l’Evangeli de Mateu (16,19). Potser la pena no sigui eterna, perquè ningú coneix el significat últim de l’amor i la justícia de Déu, però en tot cas sí és subjectivament interminable.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

(Publicat a La Vanguardia l’11 de juny de 2012)