Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

La lectura de la missa d’aquest passat dimecres, un fragment del profeta Isaïes (10,5-7.13-16) compta com aquest amonesta i adverteix als assiris que el seu poder, la seva acció de guerra contra el poble d’Israel, no és causa de la seva força, sinó al fet que són la vara utilitzada per Déu per reprendre el poble jueu del Regne del Nord per l’abandó de la fe veritable i el creixement de la idolatria.

La reflexió, més enllà de la contingència històrica i del llenguatge profètic, que dóna peu al que em va fer reflexionar, és que el poble de Déu pot procurar el seu propi mal en determinats moments a causa de la seva infidelitat, per no seguir el mandat que diu seguir. Aquesta és la idea que vull subratllar. En moltes ocasions ens queixem per la progressió i els estralls que el laïcisme de l’exclusió religiosa i les males lleis han causat a Espanya i pels atacs que hem patit i de vegades continuem rebent. Davant d’això, s’ha reaccionat activament, fins i tot alguna vegada de forma irada. És bo que el poble estigui viu si no perd en la seva vivesa l’ésser signe d’amor, és a dir el buscar el bé dels altres, que és la raó, l’única raó, per la qual és poble de Déu. La seva justificació només rau en l’amor a Déu i a la resta de les persones, si això falla el seu paper en la història de la humanitat queda absolutament desvirtuat.

Crec que ens hem detingut poc, molt poc, a meditar, resar i contemplar quant hi ha de culpa en aquest progrés del laïcisme excloent i desvinculador d’aquest materialisme rampant on l’únic déu són els diners. Quant hi ha de culpa en tot el que passa per així ser conscients de la nostra infidelitat sistemàtica en el seguiment de Jesucrist, que era d’una formal i ben visible adscripció a l’Església i al culte. Si no som capaços de fer-nos transparents per mostrar a Jesucrist i només ens mostrem a nosaltres mateixos i les nostres formes de pensar, la nostra organització, en realitat estarem servint a altres realitats que no són les de Déu. Qui no és transparent no segueix a Jesucrist ni a les seves obres per molt que ho proclami, sinó simplement a un de tants poders humans.

Hi ha tres característiques imprescindibles que la nostra fe ha de manifestar amb força irresistible si volem esmenar les nostres culpes. La primera és l’amor que hem professar-nos entre nosaltres, els catòlics. Aquest és el signe distintiu que ens va anunciar Jesús, pot ser expressió d’un sentiment realment sentit, o fruit només de la raó d’un mandat, però ha de ser evident i sensible. Servirà de poc la Nova Evangelització i l’Atri dels Gentils si al mateix temps no aconseguim construir la unitat dels catòlics.

Segona característica essencial: no hi ha fe sense obres, i això significa que no hi ha fe sense virtuts, no només teologals, sinó també humanes. Un cristià ha d’exercir les virtuts, practicar-les, que és l’única forma en què aquestes es fan manifestes, començant per la prudència, passant per la justícia i seguint per totes les altres, i entenent el seu significat, que és bastant més que repetir mecànicament el que de petits vam aprendre sobre les teologals i les cardinals.

La tercera característica és que hem d’estar amb el pobre, amb el desvalgut, el maltractat, el que pateix, i això en totes les circumstàncies i no d’una manera verbal, sinó real. Hi ha molts camins per fer-ho. Un segueix sent el predilecte de l’Església i en ella brilla la seva obra. És la cáritas, la manifestació d’amor a través d’obres, però al costat d’aquest, i subratllo això de costat, tenim també de fer-nos presents en una societat en crisi per defensar en termes socials i polítics al maltractat, clamar contra la injustícia i treballar per a una alternativa, que sempre estarà lluny de la ciutat de Déu, però que ens pot aproximar a ella.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics