Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

La Il·lustració tenia la pretensió que relegant a la Religió, més exactament al Cristianisme, imperaria la 'Raó'. En realitat es tractava d'un determinat tipus de raó, la instrumental, perquè la raó com a tal ja existia des dels inicis de la nostra tradició cultural a Atenes i a Israel. No obstant això, es tractava d'una raó objectiva que el cristianisme va embolicar, va compatibilitzar i li va donar un major sentit; la raó objectiva, que és la característica comuna de totes les civilitzacions, excepte la de l'Occident actual.

D'aquell intent, la Il·lustració es va esgotar en la seva lluita contra el cristianisme, i la Post-il·lustració ha explotat en un oceà de contradiccions i aforíes que han facilitat el retorn de la màgia. Una concepció mítica on les divinitats són esclaves dels encanteris humans. Els déus, presoners dels homes, de les seves paraules i dels seus gestos.

En la màgia, l'aigua ja no és aigua ni el bosc és bosc, és el paradís dels il·luminats i els aprofitats, el regne de la desraó. Quina gran contradicció, el camí de la raó ha tornat a les pràctiques més irracionals, més negres de la nostra història. Quina gran contradicció, una societat que mitifica la ciència fins deïficar-la irracionalment, en particular la societat espanyola, és alhora presonera de mags, endevins i horòscops.

Josep Miró i Ardèvol, president d'E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics