Dibuixem el panorama. Estem en 1945. Tot Europa, de Moscou a Londres està destruïda, només se salven petits illots com Suïssa, Suècia i la península ibèrica, amb una Espanya prostrada que venia d’una aterridora guerra civil. La destrucció és sobretot humana. Milions de morts a l’Est, especialment a Rússia i Polònia. També a Alemanya, a l’Europa occidental. Va ser temps en què es van desencadenar grans odis racials, amb la shoah en primer terme. Exploten els odis ètnics i nacionals. El pitjor enemic és el veí o, quan no, el conciutadà. La destrucció material és esfereïdora. Ciutats senceres arrasades, vies fèrries que han desaparegut, ponts destruïts. Masses humanes vagant d’un costat a un altre d’Europa, uns intentant arribar a una llar que ja no existeix, altres simplement fugint del seu destí. La venjança, la persecució dels vençuts, l’aprofitament indecent de les víctimes són l’epíleg que segueix al cap de la gran tragèdia que va significar la Segona Guerra Mundial.
Però precisament en aquella mateixa data de 1945 comença la datació del que després seria conegut com els «Trenta gloriosos anys» en què Europa canvi com mai la seva pròpia història, i darrere d’ella va aconseguir el millor desenvolupament econòmic i social que ha aconseguit mai la humanitat. Es diu aviat, ens hem acostumat a això, pensem que res ni ningú ens ho pot treure. És un gran error, perquè han destruït l’arrel dels trenta gloriosos. De fet, fa temps que vivim de la seva rendes, però naveguem en sentit contrari als seus principis. Per això Europa viu una acumulació de crisi, tantes que és impossible abordar-les si no ens enfrontem a les causes principals.
Quan s’aborda el miracle europeu d’aquells anys se subratlla la reconciliació, la cooperació forta entre enemics, la unitat política europea, creixement econòmic, sistema públic de benestar, cohesió social i justícia social, reducció de les desigualtats. Però les causes que el fan possible es despatxen amb una superficialitat i unes distorsions que impedeixen conèixer la realitat que, d’altra banda, és molt evident.
Es despatxa aquella època a força de veritats parcials, atribuint la causa al pla Marshall, a l’aliança entre la seva demòcratacristians i socialdemòcrates o, per dissimular més la realitat, se cita uns genèrics «conservadors» i socialdemòcrates. Tot això només són mirades parcials que oculten el subjecte col·lectiu que va permetre iniciar el gran canvi al que després s’afegirien altres col·lectius. Aquest subjecte al que no li reconeixen la seva importància històrica és el cristianisme.
Recordem l’escenari polític: el socialisme encara no havia abandonat el marxisme. No seria fins a 1959 quan la gran transformació d’Europa ja estava encarrilada. S’iniciava, amb tota la seva duresa, la guerra freda, i a tot Europa occidental els partits comunistes i els seus sindicats eren extraordinàriament forts, sobretot a França i Itàlia. L’alternativa política estava configurada per la democràcia cristiana i els sindicats del mateix perfil. A França el MRP era un partit bàsic per al govern de la República, el mateix que a Itàlia i Alemanya. La democràcia cristiana, les organitzacions sindicals cristianes, disputaven la preeminència als sindicats comunistes. També existien organitzacions empresarials cristianes fortament influïdes per la doctrina social de l’Església. A Alemanya i Àustria sorgiria l’economia social de mercat, d’una eficiència econòmica i alhora justícia social, notable. Era una pragmàtica combinació de criteris de doctrina social de l’Església en el marc de l’anomenat ordoliberalisme.
Tot això va sorgir perquè prèviament l’església havia fet una sembra vigorosa de laics preparats al voltant de l’acció catòlica. Els italians i alemanys, francesos, belgues, que intervenien en política, tenien, abans de la seva consideració nacional, el comú denominador cristià, i per això era possible, tot i la destrucció i la sang vessada, parlar un llenguatge de reconciliació, perdó i cooperació, entesos des d’una concepció cristiana. La pau ja no era només l’absència de guerra i el producte d’un tractat, sinó el resultat d’un mateix alineament davant Déu. Era la seva pau. El millor exemple d’aquesta llavor, ara ja secularitzada, és la relació entre França i Alemanya.
Tot això s’ha perdut, i el que el substitueix és inútil, quan no perjudicial. La pèrdua d’aquelles arrels cristianes. Aquesta és la clau del declivi i l’autodestrucció d’Europa.
