Les crisis de la societat o una societat en crisi

sociedad

És generalitzat el diagnòstic que els partits polítics viuen una crisi, no sé si terminal, però segur que profunda. Ho constatava des del progressisme liberal d’El País un article d’Andrea Rizzi “La perillosa missa fúnebre per als partits“, on després de repassar les seves variades manifestacions, Trump com outsider polític, el Brexit com el vot contra els partits majoritaris, Macron a França, Cinque Estelle a Itàlia, el que passa a Catalunya, fins i tot a la molt estable Alemanya, els costa formar un nou govern. A tot arreu els partits polítics ocupen els últims llocs en la valoració dels ciutadans. Espanya és un dels que encapçala aquest rànquing al revés. Aquest tipus de diagnòstics acostumen a acabar amb l’admonició sobre la necessitat que els partits funcionin bé, perquè sense ells no és viable el sistema parlamentari actual, i a partir d’aquí múltiples fórmules. Més transparència, eleccions primàries, participació mitjançant Internet etc.

Però si ens aturem un moment és fàcil col·legir que la majoria d’aquelles millores no resolen el problema, en el sentit que no canvien el signe del rebuig, i que a més una bona part d’elles el que fan en realitat és qüestionar la pròpia lògica i necessitat dels partits polítics: primàries obertes, abundància de consultes i referèndums, és a dir, de formes de democràcia estimada com directa, i que tan fàcil són de manipular quan no estan arrelades en comunitats sòlides, com en el cas suís. I aquesta última conclusió ens condueix a un enfocament diferent.

I si hem d’ampliar la perspectiva per conèixer la causa de la crisi dels partits?

Els partits no són una finalitat en si mateixos. La seva tasca està relacionada amb el pluralisme de la societat, i la seva missió és construir i canalitzar a partir de la diversitat de punts de vista un nombre més reduït d’opinions, i també més madures que permeti treballar amb elles. Però perquè això sigui així es requereixen diverses condicions. La primera, que aquella tasca efectivament es realitzi. En realitat, els partits, i aquesta és una influència sorgida des de l’esquerra, no es veuen com recol·lectors i manufacturers de l’opinió dels ciutadans, sinó com sembradors. Les campanyes electorals -en realitat, tot el temps s’està en campanya- persegueixen aquesta finalitat: el formatat de les ments. D’aquí la importància del poder i també d’aquest bolcar-se sobre les xarxes socials, de l’esforç per construir públics captius que visquin submergits en un sol punt de vista. El resultat és la fractura social. El “partit” parteix la societat.

Però hem d’ampliar més el focus. Aquella desintegració i homogeneïtzació subsegüent és factible perquè cada vegada hi ha més ciutadans que són individus aïllats sense comunitat de referència on compartir un sistema de virtuts i valors. És la societat atomitzada que permet sotmetre-la a onades successives de formatat de ments. És el resultat de la societat desvinculada.

Aquest model democràtic de democràcia liberal ha donat grans resultats en termes de llibertat i benestar. Però també és cert que això ha estat així perquè la major part de la seva recent vida ha funcionat sota un sistema de valors i virtuts que els venien prestats del període anterior i que, bàsicament, eren de naturalesa cristiana. La societat tenia a la seva disposició uns acords fonamentals pre polítics que facilitaven millor o pitjor l’acord. Però, per camins i mètodes diferents, el comunisme i el feixisme, primer, construint la dialèctica “amic-enemic” que destrueix la democràcia, i la pròpia cultura liberal, després, han liquidat aquests acords i han criticat el valor de la comunitat enaltint l’individu com a únic rei. Cada individu aïllat mantenia un contracte amb el leviatan de l’estat. Però això s’ha revelat una ficció, en bona mesura per la desproporció de forces entre els uns i “L’Altre”, l’estat. I a la comunitat l’ha suplantat pels grups de pressió, els lobbies econòmics i ideològics, i l’opinió ciutadana resulta substituïda per la publicada, i en l’última fase, per l’editada en televisió i en les xarxes.

La crisi dels partits, com en les restants crisi, no són fets aïllats que es manifesten per causes diverses. En realitat es tracta d’una sola crisi, la de la desvinculació, i fins que molts no siguem capaços de formular conjuntament el relat que el descrigui i que desemmascari tantes causes que passen com solucions, contribuint així a augmentar el mal, només aconseguirem seguir caient per el pendent.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>