Llum i tacògrafs per a la Seguretat Social

El fonament de l’Estat del Benestar és la Seguretat Social. De la suficiència de les seves prestacions depenen moltes coses, comen&ccedi…

Forum Libertas

El fonament de l’Estat del Benestar és la Seguretat Social. De la suficiència de les seves prestacions depenen moltes coses, començant per la pròpia tranquil·litat de les persones. La dimensió de la pobresa, encara alta a Espanya després de tants anys de creixement econòmic, té com a principal variable les pensions, i no les polítiques socials que coadjuven en una mesura modesta a la seva atenuació.

La pobresa relativa a Espanya se situa en el 19 per cent (una mica menys a Catalunya, entorn del 17%), però abans de l’efecte redistributiu de les prestacions de la Seguretat Social la pobresa supera el 30%. Si el que ara es paga en pensions per persona anés a menys, el resultat seria més exclusió social.

Però sent una qüestió tan determinant, rodant tants estudis per aquí, la situació real segueix sent un misteri. Ara mateix el Ministeri de Treball ha presentat un informe, “Estratègia Nacional de Pensions”, en el qual afirma que el sistema pot plantar cara a les seves obligacions fins al 2023. A partir d’aquesta data la despesa serà superior als ingressos i començarà a funcionar el fons de reserva. Això permetria perllongar l’equilibri fins al 2029. En aquesta data, l’actual model estaria trencat. No és molt de temps -més aviat poc– per a una qüestió que, com totes les que guarden relació amb la demografia, l’ocupació i la productivitat, posseeix una forta inèrcia.

En realitat, Espanya és un dels pocs països de la Unió Europea que no ha fet els seus deures en aquesta matèria, més enllà d’uns arranjaments que poc resolen. Fins i tot Itàlia ens duu una considerable davantera.

Però sent greu el que anuncia el ministre, el panorama és en realitat pitjor per una raó: per la incertesa que existeix darrere de les dades que aporta el Govern. Anem a pams.

En el 2005, el Ministeri de Treball, llavors sota la direcció del Sr. Caldera, va presentar l’informe -amb més discreció que ara- per a la Unió Europea sobre l’estat de les pensions amb uns resultats pitjors. El desequilibri es produïa ja en el 2015, és a dir molt aviat, i el fons de reserva s’esgotava abans, en el 2020.

La diferència entre l’una i l’altra previsió oficial radica en una afirmació absolutament insuficient. És aquesta: el comportament 2005-2007 ha estat millor que el previst. L’inconvenient del cas és que l’evolució per al 2008 i anys successius és i serà, al seu torn, molt pitjor que la que es preveia tant en l’estudi presentat en el 2005, com en el fet públic ara.

En aquestes prospectives l’atur es mantenia entorn del 7-8%, no existia la crisi i el creixement econòmic era bo. La realitat és diferent. Aquest any arribarem al 12% en la xifra de desocupats, i el pròxim se situarà en el millor dels casos en el 15%, i no està gens clar que no segueixi pujant en el futur, donada l’especificitat i complexitat de la crisi econòmica espanyola.

Aquest és un país on al problema financer internacional se li afegeix una sèrie de factors específics, com l’enfonsament de la construcció, i un gran endeutament amb l’exterior d’empreses i famílies. Ningú sap com serà el motor que ens arrenqui del problema de la insuficient productivitat, un excessiu diferencial d’inflació amb la resta d’Europa, i la deficient competitivitat, sense acudir a la cura de cavall d’un atur massiu i la caiguda del consum, únic “remei” que avui s’albira per a recuperar-se d’aquells desequilibris bàsics.

Però és evident que això no només comporta un gran sofriment social per als qui sempre paguen els plats trencats, sinó que estableix condicions adverses per a una Seguretat Social equilibrada, perquè es destruirà ocupació, la font que l’alimenta.

Les dades que avalen el document que ara ha presentat el ministre de Treball no solament no buiden aquestes incògnites, sinó que les accentuen perquè totes les seves dades funcionen amb hipòtesis pre-crisis, és a dir que ja no reflecteixen la realitat; i en oferir una imatge enganyosa de la mateixa, ens tornen més indefensos davant el que pot ser un problema greu i històric, furtat a l’opinió publica per raons electorals de vol gallinaci.

Els qui tenen sobre les seves esquenes el gran frau de la llei de Dependència, on infravaloraven el nombre de demandants, i els costos unitaris dels serveis, tenen ara poca credibilitat.

Però encara que no fos així és del tot evident que les xifres manejades pel ministeri pertanyen a un passat que trigarà a tornar. En la gran crisi dels anys vuitanta es va necessitar més d’una dècada per a recuperar la taxa d’atur dels seus inicis, el 12% de 1980, arribant, als cinc anys de crisis, a nivells superiors al 20%. Ara no té per què ser igual, però no existeix cap dada positiva que permeti pensar que pot ser radicalment diferent.

Per aquesta raó resulta imperiós preveure el futur de la Seguretat Social manejant hipòtesis ajustades a l’actual cicle, i la millor manera de fer-ho, la que més garanties i claredat ofereix, és reunint als agents del Pacte de Toledo per a formular de comú acord escenaris de futur de la Seguretat Social, despolititzats i fiables, que serveixin per a preveure respostes, on l’esforç no recaigui sobre els mateixos de sempre.

Hazte socio

También te puede gustar