Luteranisme i desvinculació

luteranismo

La recent commemoració ecumènica del 500è aniversari de la Reforma iniciada per Luter, amb assistència del Papa com a signe creixent d’unitat dels cristians, ha tornat a situar en primer plànol a Luter i a la seva obra. M’agradaria situar la mirada en un aspecte concret del seu desenvolupament doctrinal, és a dir, què ha vingut a significar el luteranisme en un aspecte central de la nostra societat, el dels vincles necessaris per a la seva existència.

Una característica essencial del luteranisme és que va aprofundir, fins a un grau mai vist, la subjectivitat. No va ser el seu descobridor, com sostenen alguns -això deixem-ho a Sant Pau i Sant Agustí- però si qui el dugué al grau màxim d’individualitat. El cristianisme mostra tot el valor de la consciència humana, de l’interior de l’ésser i la necessitat que concordi amb els actes, com a actitud ètica necessària, cosa que no formava part de la cultura clàssica, ni de l’antiguitat, on l’important era l’actitud externa i el compliment de la posició que cadascun ocupés en la societat. Però aquesta consciència que sorgeix de la fe en Sant Pau, i que s’anteposa a la Llei, i la interioritat de Sant Agustín a la cerca de la seva relació amb Déu -que mostra en les seves Confessions- tenien un límit que marcava la comunitat de fe, l’Església, i una autoritat última, el papa. Era un subjectivisme canalitzat pel vincle amb Déu expressat en la comunitat de fe.  El catolicisme no és la sola scriptura de la Reforma, sinó que a ella l’assisteix el Magisteri i la Tradició, i això facilita el manteniment i adaptació de l’Església Semper reformanda, que explica la seva unitat a través de més de dos mil anys d’història i la seva extensió universal.

La interpretació individual de la fe mitjançant la lectura de la Bíblia, introdueix un factor, limitat però real, de desvinculació, perquè en aquest cas l’autoritat de la comunitat sorgeix d’un conjunt de subjectivitats, que no a l’inici, però sí amb el pas del temps, aconsegueixen desenvolupaments interpretatius difícils d’identificar amb la tradició inicial que comença amb Luter, com la seva preocupació tan intensa i vital amb el pecat. La verificació de la desvinculació es produeix en la contínua proliferació i fragmentació d’Esglésies reformades, la utilització de procediments interns per adequar la seva doctrina, majoritàriament determinats pels procediments de la democràcia liberal i la influència creixent de les “doctrines del món”, que en la seva abundància donen lloc a nombroses i importants reaccions vivificadores de l’originalitat cristiana.

El principi de desvinculació, que accentua la Reforma luterana, té un límit clar: Jesucrist, el Senyor. Però, al seu torn, posseeix una dinàmica potent en l’individualisme interpretatiu, que embeuria tot el moviment Il·lustrat i la seva conseqüència filosòfica i política, el liberalisme. A partir d’aquí, a la tesi sola scriptura, se li contraposa una altra, sola ràtio de la modernitat, que l’argument teològic no solament no aconsegueix alterar, sinó que acaba absorbint. És el racionalisme penetrant en el fet bíblic, que ha servit per depurar de certes gangues que ho difuminaven, però també per reduir-lo a un conjunt de presumptes mites, però aquesta ja és una altra i complicada història. Ara, allò que m’interessa subratllar és que, en la ontogènesi de la societat desvinculada, es troba la sola scriptura individualista.

Hi ha una seqüència històrica on la necessària emergència de la consciència individual que aporta el cristianisme, amb Sant Pau i Sant Agustí, està confinada per la raó objectiva cristiana garantida pel Magisteri, la Tradició i l’autoritat del successor de Pere, la comunitat de fe que és l’Església. Però aquest confinament s’esquerda amb la interpretació luterana, que la deixa limitada a una envoltori i, al seu torn, també subjectiva, la de lliure i individual interpretació de l’Escriptura en la relació amb Déu, que la Il·lustració i la Modernitat liquiden introduint la raó instrumental. Aquest estadi eclosiona a partir de l’últim terç del segle passat transformant-se en la cultura de la desvinculació, quan la raó subjectiva fa un pas més cap a la subjectivitat radical, en ser substituïda per la satisfacció del desig, que, al seu torn, aconsegueix el seu estadi màxim, superior, amb la perspectiva de gènere, que, en el seu anti aristotelisme radical, es desvincula de l’última condició humana, la seva naturalesa, preparant l’adveniment de l’era post humana.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>