Mesures econòmiques del govern: la necessitat del control parlamentari

Fins ara el govern no ha volgut o no ha sabut adoptar grans mesures directament dirigides als greus mals que afligeixen l’economia espanyola: desconfi…

Forum Libertas

Fins ara el govern no ha volgut o no ha sabut adoptar grans mesures directament dirigides als greus mals que afligeixen l’economia espanyola: desconfiança en l’àmbit financer, falta de liquiditat, un estoc d’habitatges no venuts que equival a la demanda de tres o quatre anys, una competitivitat insuficient, i una productivitat molt petita.

Rodríguez Zapatero ha fet molt poc i la seva política ha oscil·lat entre el populisme i el tancredisme. Si bé -cal dir-ho- ha injectat diners per a reactivar el deprimit mercat interior, amb escàs encert en les vies triades.

Ara sí, ha adoptat dues grans mesures que guarden relació i sobretot proporció directa amb els forats en la línia de flotació que pateix l’economia. Insuflaran confiança en el sistema garantint fins a 100.000 euros en dipòsit, i aplicaran fins a 50 mil milions d’euros per a comprar crèdits als bancs, a fi que aquests puguin facilitar major liquiditat a les empreses.

Sobre el primer, poc cal dir. El nivell de protecció era el més baix d’Europa i alguna cosa havien de fer, però la veritat pura i dura és que fins a fa poc temps el Govern deia el contrari traient pit de la solidesa garantista del sistema financer espanyol.

Naturalment, aquesta mesura no frenarà les temptacions dels grans dipòsits a emigrar a llocs amb millor cobertura. Per als dipòsits milionaris de les grans empreses la xifra és petita, però és adequada per als petits i mitjans estalviadors.

Però, hi ha una altra qüestió sense resoldre i que afecta al futur de milions de persones: la garantia establerta no s’aplica als fons de pensions, i això a maldades podria generar un greu problema.

Molta més teca té la mesura de comprar actius financers-crèdits als bancs-. Un parell de preguntes sorgeixen immediatament: Si l’objectiu és el de proporcionar liquiditat a les empreses, i no el d’ajudar a bancs i grans immobiliàries, per què en lloc de comprar actius a les entitats financeres, no s’apliquen directament a facilitar crèdits a les empreses, a través de l’ICO, que al seu torn utilitzaria la xarxa bancària?

Per què aplicar un sistema més complicat, lent, car, menys transparent? Quant val el que es compra, de qui és el crèdit comprat, en quina mesura els crèdits comprats es traduiran en crèdit a les empreses, quant temps transcorrerà entre l’inici de la mesura i els seus efectes sobre les empreses? És molt més senzill, ràpid i econòmic obrir la finestreta perquè aquestes hi acudeixin directament.

L’altre gran aspecte a clarificar és qui controlarà les compres d’actius. No pot ser que es realitzi en la penombra dels despatxos, perquè això es pot acabar comprant crèdit de les grans immobiliàries, que són el gran perill per als bancs. S’estaria finançant amb els nostres diners a aquells qui s’han enriquit immoderadament.

Per tant, és una exigència elemental que, de forma semblant a com s’ha fet en Estats Units, es creï un comissió parlamentària per al control dels cinquanta mil milions. O això, o la impressió que un cop més s’ha muntat un berenar de negres amb unes desenes de milions d’estúpids espectadors.

Hazte socio

También te puede gustar