El parany de la perspectiva de gènere (I)

violencia-de-genero

La perspectiva de gènere es propaga en un àmbit d’una gran confusió sobre el què és; alguns, ho veuen com una simple substitució gramatical: d’on deia sexe, ara s’escriu gènere. Uns altres, com un sinònim d’equitat entre homes i dones. Molts, com una formulació feminista, cosa que clamorosamente no és, encara que reculli aspectes del feminisme de segona generació, com la importància hiperbòlica de l’avortament. Però, la perspectiva Gender és realment una altra cosa: és la liquidació del concepte de naturalesa humana. És també un emmascarament de la desigualtat econòmica i de les seves causes i una preparació de les mentalitats, perquè trenca amb la naturalesa humana per al Posthumanisme.

La perspectiva de gènere ha de ser coneguda en els seus termes reals i debatuts els seus fonaments, i les seves conclusions contrastades amb la realitat. Aquest és un mandat imperatiu en una societat democràtica, i per a això res millor que contemplar algunes evidències empíriques relacionades amb el seu discurs.

Un dels seus cavalls de batalla és la violència en la parella i, sobretot, el feminicidi. És lògic, és una xacra, com ho són totes les violències de la nostra societat i, especialment, aquelles que nien al centre de l’amor, la família. Però un bon diagnòstic, tant en aquest com en tots els casos, exigeix situar-les en la perspectiva adequada. La que assenyalen les dades següents:

El II Informe Internacional de Violència contra la Dona del Centre Reina Sofia, amb dades de 2003, situa a Espanya a la cua dels països europeus en nombre d’assassinades per violència de gènere. Això, al seu torn, ens converteix en un dels països del món amb millors resultats, tot el contrari del que s’indueix a creure.

D’acord amb aquesta mateixa font, la mort de dones per violència va ser, en ràtio per milió de dones, de 7,7. Només era menor el d’Itàlia, Suècia i Irlanda. Les mortes en el context familiar eren de 3,5, igual que Suècia, i superiors solament a les d’Irlanda. I, específicament en els feminicidis de parella, eren de 3,6 per a Espanya, gairebé igual a Suècia (3,4) i també a la cua de la llista.

És evident doncs, que quan va ser legislada la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, una normativa insòlita a Europa en considerar la condició masculina com una causa en si mateixa de major càstig penal -un enfocament propi de la perspectiva de gènere- ja se sabia que, en el context europeu i mundial, aquest fenomen no existia a Espanya com un problema important, i més aviat la situació havia de ser estudiada en sentit contrari, la de la baixa prevalença dels feminicidis de parella i de la violència contra la dona, en general. Aquesta realitat estadística es veu reflectida enquesta rere enquesta, any rere any, en les dades dels Baròmetres del Centre de Recerques Sociològiques (CIS).

Les seves respostes assenyalen que només entre un màxim del 0,3% de la població i un mínim tan petit com zero, els representa una preocupació per a ells. Això significa en termes de població un màxim de 100.000 persones. Atès que en 2015 es van interposar 129.193 denúncies, resulta que la majoria de les persones que han denunciat aquest tipus de delicte una vegada, i l’any anterior, no estan preocupades. Si en lloc de comparar-ho amb les denúncies de l’últim any, la xifra de referència fos l’agregat dels últims 5 anys, 2011-2015, més de 600.000 denúncies, el resultat assenyalaria que, segons sembla, una gran part de qui denuncia no considera que sigui un problema digne de ser assenyalat. Com pot ser que una massa tan gran de població no es reflecteixi en una enquesta que constitueix una sèrie llarguíssima i que es realitza mensual i trimestralment? Encara resulta tot més estrany si s’observa que en el 2016 hi ha 52.885 casos dins del sistema de seguiment integral per violència de gènere, molts menys que l’univers de persones preocupades. Aquella és una xifra, a més i en part, acumulativa, és a dir, hi ha hagut dones en el passat que han gaudit d’aquesta protecció, però que ja no formen part del sistema en l’últim any. Per exemple, en el 2013 hi havia 12 mil més, podríem afegir xifres majors si anéssim retrocedint en el temps. Molta denúncia i escassa preocupació, incloses, és clar, les dones. Fins i tot quan es mesura en termes de quins són els principals problemes del país, solament ho assenyala l’1,6% i se situa a la cua dels indicats com a possibles.

Una altra font i un altre període confirmen idèntica conclusió. Les dades de l’OMS per al període 2007-2012, indiquen que Espanya és el país del món amb menys morts violentes de dones.

Dues referències addicionals. La primera, els països que competeixen amb Espanya amb menors xifres de violència, Irlanda, Itàlia i Grècia manquen de tota legislació específica en aquest sentit. Per la seva banda, Suècia, que ha tingut un gran èxit en la reducció d’aquest tipus de delictes, ha basat la seva política en la prohibició radical de la prostitució en considerar-la generadora d’una mentalitat codificadora del cos de la dona que propicia la violència contra ella. En la perspectiva de gènere, i això és ben visible a Espanya, la prostitució no és objecte d’una especial oposició i censura, i més aviat es tendeix a homologar-la com una activitat econòmica més que ha de regular-se.

La pregunta és per què els governs d’Espanya, que podien presentar una situació comparativament bona, han optat per presentar aquest tipus d’homicidi en termes exacerbats i alarmistes en relació a la seva magnitud? Això, en cap cas, pot confondre’s amb condescendència, sinó que constitueix un crit d’atenció sobre la instrumentalització política de la mort. Per què tanta atenció a aquest cas i un oblit tan complet sobre els homicidis de les dones fora de la relació de parella? És que per ventura no són una agressió a la dona? No és tan greu com a mínim la violència contra els menors i els ancians en el si de les famílies, i malgrat això no formen part de cap agenda política ni mediàtica? O el cas dels suïcidis entre els adolescents i joves, que superen en molt les morts per feminicidi. Si tota mort violenta ha de ser evitada, no és per ventura la quantitat, tant en termes absoluts com a comparatius, una forma objectiva i útil de mesurar la prioritat de les polítiques públiques? La resposta és que el feminicidi de la parella és un dels vaixells almirall de la perspectiva de gènere per “demostrar” la violència estructural que l’home heterosexual exerceix contra els altres gèneres.

Aquesta posició política es manté viva i actuant als governs del PP. La nova ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, escrivia a Twitter just a l’inici de 2017, en relació a un dels primers homicidis de l’any: Una altra vida arrabassada per la violència masclista. El Pacte d’Estat contra la #Violència de Gènere és una necessitat urgent. Elles ho necessiten. En uns termes semblants es va manifestar el Ministre de l’Interior.

Dues conseqüències greus d’aquest enfocament ideològic promogut per la perspectiva de gènere són: (1) L’oblit de les causes d’homicidi per subjectes diferents a la parella, que són majoritaris. (2) El menyspreu d’aquest tipus de violència entre els homes que gairebé tripliquen els homicidis de dones, com si la seva mort posseís menor valor. (3) El menyspreu de l’elevat grau de violència al fet que estan sotmesos els menors i els ancians al nostre país, els més febles i oblidats en aquesta qüestió.

Hazte socio

También te puede gustar

2 Comments

  1. 2

    Hi ha dos elementos que hauriem d afegir en aquest interessant anàlisi i son, d una banda el fet d atacar a la familia com a institució ja que queda palès que el que importa no es el fet que hi hagi violència dels homes contra els dones sinó el fet que aquesta violència es produeix en l àmbit familiar, això permet als defensors de la mal anomenada violència te gènere concloure que el problema es la familia tradició alment constituïda…D altre banda, caldria afegir la perspectiva econòmica que suposa el mantenir la perspectiva de la violència de gènere viva. seria interessant conèixer quin volum de diners mou aquesta perspectiva entre asociacions de defensa de la dona, organitzacions de lgtb i dintre dels partits polítics… etc. Quina ea la quantitat de fons econòmics provinenes d Europa i del propi Estat es dirigeixen per nodrir tota aquest moviment de lluita contra la violència de gènere…
    Per no parlar de altres perpectives que inclouen aquesta visió estimulada per grups que vinculen la lluita de gèneres a la lluita de classes..
    Moltes gràcies per aquets anàlisi

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>