Per què la perspectiva de gènere destrueix la democràcia?

democracia

Chesterton ens adverteix del primer principi de la democràcia: l’essencial en els homes és el que tenen en comú i no el que els separa. Aquesta frase tanca el concepte fonamental de per què la democràcia és el millor, o menys dolent, dels sistemes per governar-nos; la pràctica per canalitzar la diversitat de punts de vista i conduir-los a les millors respostes possibles dels nostres problemes, necessitats i il·lusions perquè ningú és enemic. No es juga contra l’altre, sinó amb l’altre. En el rerefons batega la condició que Aristòtil considerava decisiva perquè la democràcia pogués ser bona per a la polis: l’amistat civil, la concòrdia entre els que, si bé pensen diferent, estan units per dedicar-se a servir el país. La nostra democràcia funciona malament, funciona malament en tot occident, no principalment pels seus mecanismes: quin significat pràctic posseeix “aprofundir la democràcia”, que són ajudes, però no solucions, sinó per l’absència d’aquelles virtuts que són el fonament que fa possible les bones respostes?

El comunisme, almenys fins a la seva versió eurocomunista, i el socialisme marxista, òbviament el feixisme i el nazisme, pervertien la democràcia abans de destruir-la perquè dividien les persones en dos bàndols “amic i enemic” i així corroïen el funcionament democràtic. Però fins i tot el comunisme va corregir substancialment el seu funcionament a Itàlia i Espanya. I a partir de la seva pròpia naturalesa va modificar substancialment els seus plantejaments fins a fer possible la prescripció de Chesterton, amb el Pacte Històric a Itàlia i la reconciliació nacional a Espanya. Van ser excepcions a una regla que els va portar a la seva extinció.

Avui vivim sota una altra ideologia que funciona sota l’esquema amic-enemic, que ha construït tot un nou llenguatge per exercir el seu domini i que és més terrible que les altres concepcions, en el sentit que la seva matriu és biològica, encara que es pretengui cultural. En realitat, l’objectiu de domini és biològic i l’estratègia és cultural, perquè encara no pot ser d’altra manera la forma de controlar la mentalitat ciutadana. La diferència en aquest cas radica que és el liberalisme progressista, en realitat bona part del liberalisme com a tal fins i tot en la seva versió que es pretén conservadora, cas del PP a Espanya, el que dóna cobertura a aquesta ideologia que destrueix la democràcia en situar el eix de la seva acció en el que ens separa, destruint tot esperit de concòrdia, perquè considera que a l’”altra banda” només hi ha el mal. I aquesta altra banda és ni més ni menys que la meitat de la humanitat i la seva cultura, i societat, a la qual, per identificar-la, per destruir-la, qualifica de “patriarcat,” encara que com en tantes altres qüestions respongui només a l’imaginari creat. S’exalta la diversitat i el polimorfisme en lloc de la comunitat, la unitat i complementarietat de cada persona. Aquesta ideologia és la perspectiva de gènere, que li serveix al liberalisme per desplaçar l’acció de l’estat per reformar la vida pública del camp econòmic i social al sexual. Aquesta hegemonia cultural que avui posseeix l’aconsegueix perquè prèviament ha passat: (1) A controlar el llenguatge (2) Establir el que és bo per a la societat. (3) Autoproclamar com a veritat científica que no pot ser discutida, com el marxisme abans. (4) A fonamentar el seu poder en la coacció basada en el descrèdit social i el càstig penal, creant en la societat la por a enfrontar-se o a debatre el que postula el Gender LGBTI, etc.

El control de llenguatge es fa evident en els usos de les paraules; el disseny de noves i l’ús d’antigues; l’isme aplicat a la dona és un qualificatiu positiu, feminisme, però, aplicat a l’home, masclisme, és una desqualificació. El sufix implica en un cas que el sistema que genera la dona és bo i el de l’home és dolent. No atendre al llenguatge és la gran derrota del pensament de la normalitat. Avui les empreses utilitzen, sense entendre massa bé el que conté, el concepte d’equitat de gènere -les grans sí que ho saben i ja els va bé- en lloc de postular l’equitat social entre totes les persones, que arriba molt més enllà que la dialèctica home-dona. En no fer-ho així, una empresa pot presumir d’equitativa (de gènere), quan en realitat la desigualtat entre el seu vèrtex i la base dels seus treballadors ha crescut. Tant se val si dins de cada segment homes i dones cobren igual.

El predomini de lleis Gender LGTBI etc. prescindint de la seva naturalesa justa és només possible perquè és prestable la bondat d’aquella concepció, el que condueix a castigar a l’home. Com succeeix en el cas de la legislació sobre la violència de gènere, on el presumpte culpable i el que rep major càstig és l’home pel fet de ser-ho, i no com a agreujant de cada circumstància en concret, o la inversió de la càrrega de la prova que fa desaparèixer la presumpció d’innocència, i el denunciat és culpable a priori. Si hi ha molts més repetidors i nini homes que dones, moltes més universitàries que universitaris, això ja va amb la naturalesa de les coses, però després es critica que hi hagi menys enginyeres que enginyers, fins i tot quan la majoria de carreres universitàries estan feminitzades. Hi ha una pugna constant que en aquest cas és profundament perjudicial perquè persegueix penetrar en les categories internes de les famílies, ficar-se en el seu menjador, cuina i llit, per designar el bé i el mal.

El fonament i desenvolupament del Gender és purament literaturesc. No resisteix cap anàlisi racional, començant per les seves bizantines classificacions, però ha pres cos de natura a la universitat, en tots els camps, com en el seu moment va passar amb el marxisme en els països comunistes, i encara segueix en llocs com Cuba, Xina i Corea del Nord. No és possible abordar cap problema gran de la nostra societat, desigualtat, envelliment de la població, crisi educativa, de les institucions, de la democràcia, violència contra la dona, cap, des de la perspectiva de gènere. La seva característica és que empitjora la situació, i per això aquells problemes socials que són tractats sota les seves premisses es converteixen en un continu de més i més mesures, més i més costos públics i socials. I perquè és així necessita mantenir la seva hegemonia mitjançant la por que actua sobretot en dos àmbits: el de la desqualificació personal en la societat, la vida pública, la professió, i el de la pura i simple repressió penal i administrativa, gràcies als avantatges legislatius assolits.

El resultat d’aquest control ideològic polític, aquesta veritable alienació social, condueix a la nostra societat a l’anomia, i per això, a la decadència. I als seus ciutadans, a la infelicitat d’acabar no sabent que són i, malgrat això o a causa d’això, viure enfrontats i en conflicte.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

  1. 1

    Senyor Miró Ardèvol, gràcies per dir allò que moltes persones pensem i que, malgrat la incomprensió del nostre entorn, defensem que són molt dolentes i destructores.

    A les persones que diuen estimar la seva terra, sigui quina sigui: la ideologia de gènere, també anomenada perspectiva de gènere, es una ideologia que pretén destruir totes les identitats (sigui la catalana, l’espanyola, la portuguesa, la basca, la bàvara… qualsevol).

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>