La fal•làcia de la teoria de gènere: recordant la influència cultural de Stalin i Mao. (2)

Avui, el Gender ocupa entre la intel·lectualitat europea progressista el paper simbòlic, l’imaginari que en els anys cinquanta va correspondre a la URSS de Stalin, i en els seixanta a Mao i Castro. Però, la penetració pràctica és major atès que la resistència no té la mateixa força, perquè en el cas del Gender existeix una aliança objectiva entre l’esquerra progre i la dreta liberal. Uns, perquè creuen que estan fent la revolució; i uns altres, perquè constaten que és la millor forma de desviar-la.

El 2002 Martin Amis va publicar un llibre explosiu. Koba el Temible (la versió espanyola d’Anagrama és de 2004), en el qual narrava la brutalitat que va significar el règim estalinista, i la compressió, tolerància, quan no admiració, que va despertar en el món intel·lectual i acadèmic. Sartre i Simone de Beauvoir  encarnen a la perfecció el prototip de líder intel·lectual i servidor ideològic d’una gran fal·làcia. El filòsof francès, tan important durant unes dècades i dipositat a l’habitació de l’oblit després, era tan decisiu, com ho expressa una frase del General De Gaulle, en relació a les activitats polítiques de Sartre: “no es fica a la presó a Voltaire”. L’autor del Ser i el no-res  no ha resultat ni des de lluny tan memorable com François-Marie Arouet, però després de la II Guerra Mundial ho semblava, fins i tot a pesar que la seva vida durant l’ocupació alemanya, igual que la de la seva companya durant 51 anys Simone de Beauvoir, fora de difícil conciliació amb un esperit resistent.

Aquest filosofo va ser, i com ell uns altres més, un feroç estalinista, un promotor de les seves bondats malgrat les evidència que Stalin era un assassí de masses, defensor de la teoria que “la mort soluciona tots els problemes. No hi ha home, no hi ha problema”  Encara que com subratlla amb tràgica ironia Martin Amis “sempre queda el cadàver” i això si que implica greus dificultats.

Per a Simone l’estalinisme no era sant de la seva devoció, encara que això no va significar que el repudiés, com ho constaten  els  viatges amb Sartre a la URSS.  Stalin li semblava massa autoritari -no assassí- per a la seva idea radical de llibertat, perfectament compatible amb les seves  fotografies  hagiogràfiques amb Mao i Fidel Castro. Com és possible que intel·lectuals que van tenir  tanta influència -Simone àdhuc la té en el feminisme- i prestigi compartissin i defensessin ideologies que llavors uns, i avui la immensa majoria, consideren aberrants i nocives? No és la meva intenció respondre a aquest interrogant, però sí assenyalar el precedent que la intel·lectualitat, els estats d’opinió culturalment hegemònics en un moment determinat, poden ser fruit d’una alienació quan no són capaces d’acceptar la realitat, els fets. És el que succeeix amb la ideologia de gènere.

El cas de l’escriptora francesa ofereix un join point, un punt d’encreuament interessant, que es construeix en unir la seva condició de teòrica del feminisme de gènere i la seva orientació lèsbica -pròpia de moltes teòriques d’aquest camp (Va tenir múltiples relacions lèsbiques amb les seves alumnes. A una dels seus amants, Sylvie Li Bon, li va donar el seu cognom i la va nomenar el seu marmessor testamentari), amb la seva col·laboració i admiració per sistemes tan totalitaris com l’encarnat per Mao. I això ens condueix de ple a l’anomenada Revolució Cultural xinesa, que ocupà l’espai de notorietat – junt però separat del castrisme- en la iconografia intel·lectual  europea dels anys seixanta i la primera part dels setanta, com abans ho havia ocupat la URSS estalinista en la dècada precedent.

L’hegemonia cultural del maoisme europeu va ser tal,  que els qui en els ambients intel·lectuals discrepaven de la revolució, i de la faula del Llibre Vermell, eren expulsats de la  consideració intel·lectual per reaccionaris. Un exemple d’aquest maltractament és el del Belga Simon Leys, el pseudònim de Pierre Ryckmans, especialista en llengua i cultura xinesa, i els brillants assajos de la qual -reconeguts amb aquest adjectiu amb posterioritat-  com Els Nous vestits del president Mao i George Orwell o el furor de la política, li van valer l’excomunió intel·lectual, per exposar fets que mostraven la barbàrie del pensament maoista. La intel·lectualitat francesa, en aquell període, sens dubte la més prestigiosa d’Europa, i que tanta influència ha tingut entre nosaltres, va ser còmplice i divulgadora d’aquella doctrina.

En realitat el maoisme, com abans l’estalinisme, odiaven la cultura, a la qual entenien solament com a ideologia en el pitjor sentit del terme,  com a mirall que deforma la realitat. De manera que tota obra cultural, tot pensament intel·lectual, o bé era instrumentalitzat al servei de la seva visió totalitzadora, o bé era liquidat de la història humana, censurat, o vituperat. I això servia tant per a la dimensió religiosa, les humanitats i la creació artística, com per a la ciència i la tècnica.

I aquesta és també la posició intel·lectual i política del Gender davant qualsevol manifestació cultural del passat i del present. Aquesta actitud, que redueix a pures escombraries ideològiques la història humana, forma part del mateix complex de rebot als fets. Siguin les bases que serveixen per recolzar la seva especulació ideològica, siguin les conseqüències que provoquen les seves idees i la valoració de les mateixes. I per aconseguir-ho és necessari acoquinar, silenciar, censurar, excloure les persones i grups que propaguen idees afins, una actitud que es manifesta, per exemple, en la censura histèrica sobre determinades manifestacions. Un exemple espectacular es produïa tenint com a protagonista l’Ajuntament de Girona,  que exigia la retirada de la via pública d’un cartell publicitari d’un circ, perquè en el mateix apareixien “dues patinadores” (sic) en una actitud que no guardava relació amb el circ, de naturalesa “sexista” Dues patinadores! I tot això a la província on per l’efecte de la proximitat amb França existeix un major nombre de prostitutes en relació amb la seva dimensió demogràfica. Pot ser major una ceguesa ideològica que persegueix un cartell amb dues patinadores i mira cap a un altre costat davant aquesta explotació infame de la dona que és la prostitució? Encara que tampoc és tan estrany, perquè uns dies abans s’havia clausurat a Barcelona un saló de la pornografia, que entre altres activitats proporcionava relacions sexuals per 200 euros, tot en un Pavelló Municipal de naturalesa olímpica, el Velòdrom. En aquest cas és una feminista de gènere confessa qui regenta la ciutat, l’alcaldessa Ada Colau, la col·laboradora necessària.

Una ideologia que és capaç de generar tals contradiccions és una fal·làcia, i el seu predicament intel·lectual ara no significa res més del que va significar en el passat l’estalinisme i el maoisme. Catàstrofes humanes que el temps i el valor dels qui defensen la realitat basada en els fets, envia a l’abocador de la història. Després, a pilota passada, una vegada desapareguda, sempre es podrà dir que, en aquest o un altre aspecte, van tenir un resultat positiu. Clar que sí, però sempre a condició d’haver-los enviat abans allà on són inofensius.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>