Tesis per a un nou moviment social, cultural i polític (I)

La realitat

 

  1. La pèrdua de la noció del bé i de l‘interès per cercar la veritat estan en l’arrel dels problemes del nostre temps .
  2. Ambdós tenen dues causes, una religiosa, l’altra filosòfica, relacionades amb la cultura de desvinculació.
  3. La causa religiosa és l’oblit de Deu, el seu menyspreu, la seva reducció a ídol humà. La ignorància de la cultura religiosa n’és una de les seves conseqüències, que com dany radica en la pèrdua de les fonts i la tradició cultural. Charles Taylor afirma a Fuentes del Yo, que cap societat pot afrontar els problemes només amb els recursos de la seva pròpia època. Aquest és precisament el gran error del nostre temps
  4. L’expulsió del sentit religiós no ha anat acompanyat d’un creixement de la racionalitat, sinó de l’augment extraordinari del món fosc de les supersticions..
  5. La causa filosòfica és conseqüència de la destrucció de la nostra tradició cultural, el cegament de les seves fonts. Des de l’extraordinària construcció ètic-filosòfica de l’Antiguitat grecollatina, fins l’esforç desmesurat per la primacia o exclusivitat de la raó, tot està malmès, tant que si la cultura religiosa ha desaparegut de l’escola pública, les humanitats encara ho han fet en major mesura.
  6. La pèrdua del sentit religiós ha estat definida com secularització. En realitat la secularització és la manifestació en el pla religiós d’un procés molt més ampli: la desvinculació, que ha afectat, en una mesura molt variable segons el país, al conjunt de la societat occidental, amb especial intensitat a Europa, amb una gran velocitat a Espanya, i d’una forma demoledora a Catalunya.
  7. La cultura desvinculada es configura per la convergència d’idees que tenen el seu origen en el segle XVIII, però que eclosionen amb força i com cultura de masses a partir del “Maig 68”. Cal resseguir atentament a Taylor y els seu Orígenes del Yo, per veure com acaba configurant-se aquesta nova ideologia cultural, que no sorgeix de cap propòsit explícit, de cap concepte holístic, ni tan sols d’un procés de racionalització. És el resultat del progressiu lliscament, que Freud ja denunciava el 1915: “Allí on la comunitat s’absté de tota desaprovació cessa també la iugulació dels impulsos perversos”.
  8. La desvinculació sorgeix de l’exacerbació de l’individualisme propiciat per la substitució d’una cultura basada en una raó objectiva, per una altra fonamentada en la raó instrumental. Aquesta és la dinàmica de la modernitat, de la que la postmodernitat- la societat desvinculada- és la seva expressió actual, preparatòria del nou estadi que radicalitzarà la desvinculació, la desigualtat, i l’hiperindividualisme egocèntric i hedonista: la postmodernitat.
  9. La cultura desvinculada propugna la realització personal plena només per mitja de la satisfacció del impuls desig, per sobre de qualsevol altra causa o raó. Cap compromís o vincle personal, íntim, social, col·lectiu; cap deure, obligació; cap norma, tradició, creença filosòfica, fe religiosa, pot limitar-lo o negar-lo. Si ho fa, el vincle, el compromís, ha de ser transformat fins fer-lo adaptatiu, feble, o del contrari, ha de ser destruït.
  10. S’ha negligit la idea que l’ésser humà ho és precisament en relació els seus vincles, assolits voluntàriament o per naixença, i que comencen en allò més elemental com és el compromís amb la seva corporeïtat, amb la seva naturalesa humana, i la llei natural moral que la regeix. Sense vincles es com néixer cada dia, forçats a l’esforç impossible de la reconstrucció quotidiana dels horitzons de sentit, o bé, el que resulta més fàcil, el prescindir de tot sentit. Aquesta es un altre carcteristicas de la societat desvinculada: viure sense un sentit complert de l’existència
  11. Les generacions actuals de joves i adolescents manifesten millor que ningú aquesta actitud, perquè elles són les primeres hereves de la societat desvinculada en la seva plenitud. Els seus pares, que han viscut la intensitat del procés de desvinculació, guarden encara l’empremta, poca o molta, d’una altra societat, fruit d’una civilització basada en el vincle, i que es remunta als orígens de la nostre civilització.
  12. Al llarg del temps les societats han canviat, han reordenat la seva jerarquia de valors, però sempre sota el comú denominador del vincle, no per cap raó ideològica, sinó antropològica, natural. L’humà es fa pel vincle i en el vincle. Des d’Aristòtil ho sabem raonadament. Som un zoon politicon, un animal relacional, això és, productor de cultura
  13. La vinculació és la conseqüència de les lleis que regeixen les relacions humanes i regulen el funcionament de les societats en termes no deterministes però sí probabilístics.
  1. No coneixem altre model, no hi ha altre model. Del compromís ètic amb la polis, al engatjament cristià, la fraternitat de la Revolució Francesa, l’imperatiu categòric kantià, la concepció tradicionalista, conservadora, marxista, el personalisme comunitari, el comunitarisme. El tronc fonamental de la nostra filosofia moral i política està basat en el vincle, perquè ell és expressió de la naturalesa humana. Només el progressiu desplegament a partir de l’ontologia lliberal ha acabat trencant amb la naturalesa humana, sobretot a partir de Rawls i Rorty
  2. El resultat ha destruït l’ètica. L’ètica sense compromís es transforma en un amuntegament caòtic i contradictori de prescripcions fragmentades, formulades en funció de cada circumstància, cada sector, cada grup de pressió. i així acaba essent un cos normés al servei del  poder, perquè ell és el que s’imposa quan no hi ha límits objectius forjats en la història i la raó.
  3. La cultura desvinculada ha donat lloc a les grans ruptures històriques que per acumulació esmicolen persones i societats.
  4. La ruptura cultural que ha destruït la tradició cultural i  n’ha estroncat les fonts, deixant a l’ésser humà sense cap perspectiva sòlida, i per tant sense horitzó de sentit, més enllà dels seus impulsos individuals. Una concepció cultural que  ha  transformat la llibertat necessària per a la cerca de la veritat, en una simple multiplicació d’opcions, prescindint de tot criteri de veracitat i de qualitat. La llibertat no per trobar la millor opció, sinó com a sinònim del màxim nombre d’opcions
  5. Ruptura que converteix la transgressió en cànon alhora que manté la pretensió d’avantguarda cultural en una contradicció impossible. No tenim cànons, i tampoc avantguardes reals. La culminació d’aquesta  lògica és la cultura escombraria que esclata a la TV. Mai hem tinguts tants vectors per fer cultura, i mai aquesta  ha presentat una relació més baixa entre qualitat i quantitat produïda. La hegemonia de la transgressió com llenguatge artístic hegemònic està determinada per la lògica del mercat. Esvaït el sentit de la qualitat, només queda la provocació epidèrmica.
Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>