Testimoni, lleis i Església

testimonio

Deia Sant Agustí que el miracle del gran creixement del cristianisme en els primers segles era que no hi havia miracle, en el sentit que no era el fruit d’alguns successos espectaculars. Va ser, això sí, la gràcia del testimoni i del proselitisme (paraula una mica desprestigiada; diguem-ne doncs evangelització, si queda clar que parlem de procurar la conversió de les persones a la veritat de Jesucrist) unit, és clar, a les obres, signe d’amor concret, la solidaritat. No hi ha dubte que el decisiu per a l’Església, els seus membres, és aquell tríptic: testimoni, evangelització, caritat. I és evident també que sense el primer els altres dos perden sentit. Recuperar al màxim aquesta gràcia és una de les claus d’una presència cristiana fecunda en el món.

Dit l’anterior, i asseguda la premissa, cal situar una qüestió que és determinant. En les societats occidentals, en què ha desaparegut tot acord moral, la llei és el bé. Precisament perquè avui en dia només hi ha una multiplicitat de morals individuals, i atès que una societat democràtica necessita cohesió, aquella dispersió moral es corregeix amb les lleis. Què és el bo? La resposta és el legal. La llei assenyala el bé en la nostra societat, no perquè ho sigui -i això forma part del problema- sinó perquè supleix aquella falta d’acord i així és assumit perquè és l’única cosa que impedeix l’anarquia del desacord moral. Quan es dicta una llei no només s’estableixen unes normes a complir i unes prohibicions a respectar, es fa quelcom, més. Es dicta a la societat on està el bé. Un exemple el mostra amb claredat. Les legislacions sobre l’avortament, i més com més permissives són, les que no consideren al qui ha de néixer, el que fan és normalitzar l’homicidi del no nascut, donar-li carta de naturalesa moral, de manera que al cap d’uns anys, sobre tot quan no s’alcen veus potents en contra que mostrin la dissidència i les causes, acaben per convertir-se en un fet bo, en un mitjà que ajuda a la igualtat i a la llibertat de la dona; en un dret. En això estem.

Lògicament, els cristians hem d’atendre les dues exigències. Testimoniar i la guia pastoral i profètica sobre les lleis, i no com un gest sense visibilitat pública, sinó com un dirigir-se al poble de Déu i a totes les persones de bona voluntat. Argumentar que hi ha una incompatibilitat entre ambdues qüestions significaria que alguna cosa no s’està fent bé pel que fa a la forma de plantejar-ho, o bé, que en realitat s’està renunciant a afirmar la veritat quan xoca amb la raó del món.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>