Un greu error d’Europa

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Europa en general tendeix a mirar cap al sud, més enllà de la Mediterrània, com una à…

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Europa en general tendeix a mirar cap al sud, més enllà de la Mediterrània, com una àrea molt llunyana. Això pot ser explicable per als països atlàntics i nòrdics. Explicable sí, però que es justifiqui per la racionalitat no, perquè la frontera més pròxima de la Unió Europea és precisament la mediterrània. Però, l’autisme resulta encara més greu quan s’aplica a països com Espanya, que veuen tot el que passa als països àrabs de la ribera mediterrània i l’Orient Mitjà com una cosa que no els concerneix, quan són els nostres veïns més propers.

Una mostra d’aquesta mirada equivocada és l’acord de la Unió Europea declarant a Hizbulá, concretament al seu braç militar, com a terrorista. L’excusa adduïda és un atemptat comès fa un any a Bulgària en què van morir cinc turistes israelians. L’únic problema és que el judici no s’ha acabat i per tant és arbitrari prejutjar el resultat final precisament ara. És evident que Hizbulá actua en uns termes que podem conceptuar com a terroristes, encara que ells considerin que formen part d’un exèrcit d’alliberament que lluita contra Israel. Però és que el braç polític d’aquesta organització forma part del govern del Líban, un país inestable en si que es troba ara fortament convulsionat per la guerra civil a la veïna Síria, i al qual ara se li afegeix un nou problema, perquè els mateixos experts europeus estan d’acord que és realment molt improbable delimitar què és el polític del militar. La iniciativa ha estat encapçalada per Holanda i Anglaterra, que sempre tenen unes visions sui generis més properes a la perspectiva des de l’altre i llunyà costat de l’Atlàntic, és a dir de Washington, que dels interessos estrictament europeus.

Però la raresa és que en aquesta ocasió la decisió va ser ràpida i aprovada per unanimitat, fins i tot amb el vot favorable d’Espanya, que normalment es mostra molt reticent amb determinades decisions que afecten els països àrabs veïns, més quan hi ha un destacament militar al Líban, precisament en territori de Hizbulá. No és una mesura prudent l’adoptada pel Govern espanyol, arriscant la vida dels militars que allí es troben. Però, més enllà d’aquest fet concret, cal buscar les raons de fons d’aquesta ràpida i decidida actuació contra aquest grup libanès, que no són altres que el seu suport a Al-Assad a la seva guerra civil. I això multiplica l’error per diverses raons.

El fiasco de Líbia encara és ben viu. El que ha comportat a la pràctica l’acció contra el dictador és un regne de taifes i el facilitar diners i armes als radicals d’Al-Qaida a tot el Magrib. La necessitat d’intervenir a Mali per part francesa té la seva arrel en l’anterior intervenció europea a Líbia. A Tunísia, la situació és molt més estable, però no del tot resolta ni ben definida. A Egipte, els vaivens són impressionants i hi ha el risc d’una guerra civil, com la que està omplint de sang Síria. En tot aquest procés, la població de lluny més danyada són els cristians. Els coptes a Egipte, les minories d’aquesta confessió a Síria, que es troben en greu perill, com abans ha passat a l’Iraq. Líban, l’únic país àrab on els cristians constitueixen una part important de la població i al Govern, corre ara el risc d’entrar en un profund sisme interior i exterior que, un cop més, actuaria expulsant als membres d’aquesta fe d’Orient Mitjà.

La democràcia és necessària, però sota la conceptuació exacta del que és: un mitjà. En cap cas es tracta d’un fi en si mateix. La democràcia és el mitjà que ens permet assolir el bé comú, però, quan aquesta condició no es compleix i funciona en sentit contrari, la democràcia esdevé una injustícia. Europa ja té una clara experiència en aquest sentit. Una i altra vegada cal recordar que Hitler va arribar al poder i es va consolidar a través de dues eleccions perfectament democràtiques, i que va iniciar l’exercici de la seva dictadura en un règim parlamentari, i que en aquest règim va començar a elaborar les primeres lleis totalitàries. Que una democràcia serveixi per consagrar a un president que tot seguit es doti de plens poders és un contrasentit inacceptable. Després del cas de Hitler, les històries es van succeir. Les primeres eleccions després de la II Guerra Mundial a la zona ocupada per la URSS van ser formalment democràtiques, però en la pràctica es van convertir en una faula, com ho són les eleccions a Veneçuela, per a què enganyar-nos.

La democràcia s’ha d’inserir en el marc d’una tradició política que permeti exercir aquest bé comú. Quan no és així es converteix en un mecanisme buit que l’únic que aconsegueix és fragmentar més la societat. Això ho hem vist a l’Afganistan, a l’Iraq, ho estem veient a Líbia, a Egipte. És un bon cap aconseguir la democràcia, però a través d’un procés que arreli en la pròpia cultura política i que serveixi per resoldre problemes i no per crear-ne més greus. Fins que això no quedi clar als Estats Units i a la Unió Europea, avui molt més acòlit que mai de Washington, no tindrem unes condicions per garantir la pau a les nostres fronteres més properes.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>