Un lehendakari postmodern, és a dir desvinculat

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol El nou lehendakari del País Basc, Iñigo Urkullu, va jurar el seu nou càrrec introduint novet…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

El nou lehendakari del País Basc, Iñigo Urkullu, va jurar el seu nou càrrec introduint novetats en un doble sentit, com ja va informar en el seu moment ForumLibertas.com (VEURE ENLLAÇ). D’una banda, va alterar tot el plantejament anterior de Patxi López, reprenent el que és la tradició del seu partit, el PNB, fundador i mantenidor imprescindible del Govern basc al llarg de la seva història. Però les modificacions que va introduir en aquest plantejament històric tenen interès perquè permeten una lectura de la dinàmica cultural que afecta tots, bascos espanyols i europeus: la dinàmica de la cultura de desvinculació.

La tradició, peça fonamental del Partit Nacionalista Basc, sense la qual no s’entén res, fa que la legitimitat del seu plantejament es fonamenti en dos pilars que el mateix partit expressava en el seu lema: "Déu i Llei Vella", referint-se als furs històrics. Perquè el País Basc, que mai va existir com unitat fins als plantejaments del nacionalisme de Sabino Arana, es basava en una llarguíssima tradició de furs de les províncies de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, és a dir de normes que constituïen excepcions al comú denominador de la corona de Castella. En això hi ha una clara diferència, si més no en termes històrics, amb Catalunya, que sí constituïa, amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó, una unitat constitucional diferent a la castellana. Les últimes constitucions catalanes, aprovades ja amb el conflicte entre austriacistes i borbons, són de 1705. L’actual Dret Civil català no és res més que les parts no derogades pel Decret de Nova Planta d’aquestes constitucions, referides exclusivament al que no era l’àmbit del Dret Públic.

Urkullo va substituir la referència a Déu i la seva expressió, la Bíblia i el crucifix, per l’Estatut de Gernika i el Fur Vell de Biscaia. Cerca d’aquesta manera un símbol de legitimitat en la tradició entre l’antic i el nou. Però, és clar, el Fur Vell de Biscaia és un fragment de la realitat basca, Déu no ho és. El Partit Nacionalista Basc, en actuar d’aquesta manera, incorre en una raó instrumental en la qual els fins sorgits en el plantejament que va donar lloc al seu origen perden tota rellevància. I això és molt modern, molt desvinculat. Es pot al·legar, i té una base raonable, que en una societat plural la Bíblia i el crucifix impliquen una concepció concreta, però això és a la vegada una visió interessadament segmentada del seu significat.

La Bíblia és evident que té una dimensió religiosa, però no només catòlica sinó cristiana, no només cristiana sinó també jueva, i no només jueva sinó també musulmana. És a dir que és un text molt més ampli que tot això. Però és que, a més, té una profunda significació cultural. Europa, i no diguem ja el País Basc, no s’entenen sense la cultura nascuda d’aquest llibre, articulada pel cristianisme amb l’altre gran fonament europeu, la filosofia clàssica dels grecs. Hi ha aquí, en tot això, l’adscripció o no a la tradició cultural que és portadora de sentit.

Urkullo, l’actual Partit Nacionalista Basc, se situen al marge d’això, i des d’aquí em permeto augurar que això tindrà en un futur conseqüències indesitjables per al propi PNB que, en darrer terme, basa la lògica de la seva naturalesa en una ferma adscripció a una determinada tradició cultural que pot ser compartida o no però és la que li ha donat substància i la seva identitat. Reduir el PNB a un instrument de govern i a una defensa dels privilegis forals no és una resposta sòlida en temps de desvinculació. Però, és clar, aquest és el problema de tenir un lehendakari postmodern.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar