Una setmana decisiva a Catalunya. Els cristians davant el conflicte. Una reflexió.

Cataluña

No hi ha dubte que el que passa a Catalunya és el problema més greu que afronta Espanya des de 1975, amb la mort de Franco i la incertesa de la transició.

Els cristians podem aportar molt a la seva resolució si ens comportem d’acord amb la nostra fe, i potser pugui ajudar a aquesta actitud referir alguns conceptes clau:

  • La Nota de la Comissió de la CEE. S’hi troben elements clau per guiar la nostra resposta.
  • El Magisteri de la Doctrina Social de l’Església. La independència no vulnera la relació amb Déu, el que si pot trencar-la són els camins elegits. L’enfrontament, la divisió, la violència, encara que sigui verbal o virtual, la desqualificació de persones, això sí que pot ser-ho, com també incórrer en una violència física desproporcionada, encara que sigui en nom de la llei. El Compendi de la DSE està ple de criteris i principis útils per a aquest cas. La nostra tasca és meditar sobre ells i la forma de portar-los a la pràctica. Per exemple, entre els molts possibles, els números 132 (sobre la societat i dignitat humana), 133 (la no instrumentalització de la persona) i l’afirmació bàsica que “ la persona no pot tenir la finalitzat de projectes de caràcter econòmic, social o polític “, o el 134 sobre la importància de la conducta personal en tot procés de canviar.
  • Tots els actes, com les idees, tenen conseqüències, i després d’una estació arriba la següent, que és fruit d’aquella. Sembrem pau i recollirem concòrdia, apostem per la confrontació i collirem danys. És evident que hi ha una premissa: la situació ha de tornar a la legalitat constitucional. Això és una evidència, però és important l’actitud de cadascú en el com.
  • Catalunya no només és una realitat econòmica, és també una consciència històrica, una adhesió emotiva a unes institucions. Aquesta no sorgeix de l’estat de les autonomies, ni del segle XIX. Puigdemont és el 130º president de la Generalitat, o el 125 si no es comptabilitzen els de la Mancomunitat. Catalunya no és una realitat aliena a Espanya. Aquesta és la tesi. Sent així cal tractar-la com un tros d’aquesta realitat. En una família de bruns, el germà ros no és menys fill ni germà que els altres, i per ser ros no pot estar eternament sota sospita.
  • Cal procurar una gestió racional de les emocions tòxiques; aquelles que enfronten les persones. Catalunya viu avui aquesta divisió i per partida doble, entre els seus conciutadans i, d’una part d’ells, cap a Espanya.
  • A Catalunya s’ha de restablir la raó constitucional i s’ha de fer de la millor manera possible. No ha de ser una reacció “contra” Catalunya, sinó a favor de les institucions, també les catalanes. Restablir l’Estatut d’Autonomia i les pràctiques consuetudinàries del seu Parlament, vulnerades per una part de la càmera i el propi govern de la Generalitat, forma part d’aquella raó.
  • Aïllem els cants de sirena del nacional catolicisme català i espanyol. Jesucrist i la seva Església no poden ser apropiats per ningú. La tasca cristiana és evangelitzar, i com ho farem si aixequem banderes de guerra, agitació i desqualificació entre germans en la fe? Abans que poble espanyol o català som poble de Déu. La nostra ciutat no és la dels homes, sinó la de Déu, i el que hem de buscar és que la humana sigui un camí, una aproximació a la polis divina, i això no s’aconsegueix amb banderes al vent. Els vells dimonis no han de tornar a sorgir. Ni aquest d’ara, ni el guerra civilisme, la revenja, el “ni oblidem ni perdonem”. Tot això és maligne i hem d’aïllar als qui ho prediquen i arrencar les seves arrels dels nostres cors, com aïllem i reprovem tota violència. El que va succeir ahir dia 9 a València és una pèssima i contraproduent manera de defensar Espanya, i els que van practicar la violència o la van acollir pertanyen a una tribu que ha de ser exclosa de la comunitat.
  • Finalment, hem de preguntar-nos com hem arribat fins aquí. I fer-ho a l’estil de Sant Tomàs davant el gran conflicte que podia haver destruït la feble cultura occidental del segle XIII. Em refereixo a l’enfrontament entre agustinians i aristotèlics. Vegem les explicacions d’uns i altres segons el seu propi punt de vista. A partir d’aquí, es pot construir una nova situació

I per acabar, un signe providencial i no buscat. Des del 7 d’octubre al 4 de novembre la imatge de la Mare de Déu de Fàtima es troba a Barcelona, i pot ser visitada en dos basíliques: La Concepció i la Mercè.

Hazte socio

También te puede gustar

2 Comments

  1. 1

    Gran article Josep, i molt valent. Només un matís, Rajoy i el PP també estan vulnerant la constitució. Tal com molt bé va explicar el portaveu del PNB, Rajoy s’està passant la Constitució pel clatell aquests dies. Per tant, afegiria al teu article que no només la Generalitat, també el Gobierno de Rajoy ha de tornar a la legalitat constitucional. HO dic perquè no queda prou palès. Una abraçada a tots!

  2. 2

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>