Una societat cristiana

sociedad cristiana

El nostre gran dèficit en aquesta societat és cultural, la batalla de la cultura. Crec que hi ha dos grans debats que hauríem de ser capaços d’introduir. Un, al qual ja m’he referit en altres ocasions, és la necessitat que el concepte de Déu, el fet tractar les qüestions públiques des d’aquesta perspectiva, sigui tan normal com les que es formulen avui a l’espai públic des d’altres creences.

L’altre gran debat el podríem qualificar de la societat cristiana secular. M’explico: construïm un escenari secular, laic, de la nostra societat a partir de fonaments i finalitats cristianes. No apel·lem a Déu, ni a cap Església. Què tindrem?: la societat de l’amor en la qual cada persona és educada d’inici, i s’esforça a adquirir al llarg de la seva vida les capacitats pràctiques per afavorir el bé de l’altre, el de tots els altres, el bé comú. Aquest aprenentatge està a la base de tot, perquè actuar d’aquesta manera no s’improvisa. Començarem per la nostra conducta personal i es desplegarà també per mitjà de les institucions en el plànol col·lectiu. Per tant, no solament el primer, la individualitat, ni el segon, fiar-ho tot als poders públics.

Construirem així la societat del bé comú que neix de la dignitat, unitat i igualtat entre totes les persones, la fraternitat humana. No és la suma de béns particulars, ni aquest abstracte que afavoreix al poder de l’interès general. És una altra cosa: el conjunt de condicions socials que permeten a cada persona desenvolupar el seu propi bé en termes de les finalitats de la seva vida i, al mateix temps, genera béns per a la comunitat.

Aquesta societat de l’amor és la pròpia de cultura cristiana secular, i significa que l’acció humana -també l’economia, per tant- es basa en la donació i la seva corresponent reciprocitat. Donar d’acord amb les pròpies capacitats, rebre d’acord amb l’aportació, excepte tots els éssers humans depenents que perceben en funció de les seves necessitats. El filòsof MacIntyre ha exposat això últim amb una imprescindible teoria en Animals racionals i depenents: per què els éssers humans necessitem les virtuts.

Una societat culturalment cristiana es caracteritza a més per altres exigències derivades d’aquells fonaments bàsics de dignitat, unitat i igualtat. Un d’ells és el de la destinació universal dels béns, que implica obtenir per a cada persona les condicions necessàries per al seu desenvolupament humà. És una exigència sense la qual el bé comú és impossible. El treball digne per a tots forma part d’ell, així com la funció social i límits de la propietat i l’opció preferencial pels pobres. El principi de subsidiarietat, en bona mesura ja incorporat a la societat secular però, deficientment aplicat, és una altra exigència: el que pugui fer una instància més propera a la persona, la iniciativa social, que no ho faci una altra de superior. Aquestes han d’estar en actitud d’ajuda (d’aquí el nom subsidium), suport, promoció i desenvolupament respecte a les menors.

La participació és una altra d’aquestes exigències fonamentals derivada de la subsidiarietat, de manera que cada ciutadà, individualment o associat, contribueixi a la vida cultural, econòmica, política i social de la comunitat secular a la qual pertany.

Tot aquest conjunt queda emmarcat per un altre principi ben conegut i tres valors fonamentals de la vida social. El principi és el de la solidaritat, i els valors, la veritat, sense la qual no sorgeix la confiança i ens fa invidents davant la realitat, la llibertat com a condició necessària per a la cerca de la veritat, i la justícia en totes les seves dimensions, commutativa, distributiva i legal, i que incorpora la justícia social.

Una societat secular cristiana és també la societat del perdó, que constitueix una de les més altes manifestacions de l’amor, i que exigeix la contrapartida de la reparació del dany causat. També aquí juga l’impuls incondicionat de la donació i l’exigència social de reciprocitat. Un, perdona, les institucions públiques mentre requereixen de la restitució.

Existeix un escenari millor per a una societat plural? Sostinc que no i en tot cas seria ja un gran bé el debatre-ho.

Objeccions pràctiques? Les que es vulguin, però han de servir per transformar l’escenari en model i aquest en programa. Aquesta si és una bona tasca per traçar el projecte cultural.

Hazte socio

También te puede gustar