¿1.100 milions de descreguts? La cara dura d’El País

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol El País, quan ha de tractar temes relacionats amb la religió, tendeix a perdre el món de vis…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

El País, quan ha de tractar temes relacionats amb la religió, tendeix a perdre el món de vista. Ho fa de manera que la seva manipulació, la seva forma de presentar la informació, perd tolerància i es converteix en basta, en una pura i simple caricatura de la realitat. Ara mateix, en una doble pàgina firmada per M. Antonia Sánchez-Vallejo i amb el títol de "1.100 millones de descreídos", intenta presentar el món com el que no és, com si els ateus i els agnòstics fossin una proporció important de la realitat.

Per començar el titular no és cert, simplement menteix, no hi ha 1.100 milions de descreguts al món d’acord amb la font que ells mateixos utilitzen, l’estudi del Pew Forum on Religion and Public Life. El que hi ha és una estimació que el 16,3% de la població mundial no té una afiliació religiosa coneguda. Després veurem per què. De tota manera, sense moure’ns d’aquesta xifra, ja seria prou contundent per afirmar que la immensa majoria de la humanitat, gairebé el 84%, és religiosa; però aquesta evidència encara s’ha de retallar més. Perquè el que diu descreguts en realitat són persones que per les particulars situacions dels seus països no es coneix la seva adscripció religiosa. Per això la major, amb diferència, aportació a aquella xifra de 1.100 milions siguin els 700 milions de xinesos. Naturalment ningú sap amb exactitud quines són les creences religioses dels xinesos perquè el sistema totalitari persegueix a tota religió que no estigui controlada per l’Estat. Per exemple, hi ha una església catòlica oficial i una altra clandestina i això succeeix amb la resta de les creences, fins i tot en pitjors condicions.

L’altre país que també forma part d’aquest grup dels descreguts és Corea del Nord. Una altra dictadura, aquesta fins i tot molt més virulenta. Pensar que tots els coreans del nord no tenen religió és una utopia. Si aquest mateix procediment s’hagués aplicat al món quan existia la Unió Soviètica, ara resultaria que com per encant han aparegut centenars i centenars de milions de cristians de sobte. En realitat serien els que haurien emergit d’una condició oculta, clandestina, obligada per la dictadura soviètica.

El tercer país, el segon en importància, és Japó. I aquí cal fer observar que al Japó hi ha un gran eclecticisme religiós, de manera que les religions originals japoneses es barregen amb el Budisme i en alguns casos amb la confessionalitat cristiana. Determinar la identitat específica d’aquestes persones amb els esquemes habituals no és fàcil. Per això l’estudi parla de població sense afiliació i no de descreguts que és la paraula que s’inventa El País i on resideix tota la trampa del plantejament, d’altra banda notòriament basta. El que queda pel que fa a països caracteritzats pel predomini, d’aquests desconeguts, sí faciliten que pugui determinar la seva naturalesa real, però són la República Txeca, Estònia i Hong Kong. Com poden considerar les seves dimensions demogràfiques en relació als 1.100 milions són perfectament descriptibles.

En altres paraules, l’article es podria haver concentrat a comentar la situació xinesa i hauria respost més a la veritat. Però no contents amb això per arrodonir-ho fa sortir a dos pintorescs personatges, un el de sempre, José Tamayo, que és aliat incondicional i oficial d’El País per a temes religiosos i ben conegut, que es dedica a explicar aquesta situació a força de parlar de la desafecció institucional. Ja m’explicaran com es menja això si resulta que la majoria d’aquestes persones sense afiliació es concentren, com he dit, en països com la Xina i Corea. Aquí no hi ha desafecció que valgui, simplement la religió lliure està prohibida i ja està. Després apareix una altra persona en el recompte d’El País, el senyor Manuel Fraijó, que imparteix Història de les Religions a la UNED i que naturalment s’apunta a les tesis de Tamayo, faltaria més sinó no sortiria a El País, i es dedica a explicar el que passa al món a força de parlar de la situació a Espanya, la qual cosa és un gran exercici de percepció a través del propi melic.

En resum, El País és un manipulador groller quan parla de religió; ho reconec això és una cosa coneguda. Dos, en l’últim recompte es demostra una vegada més que gairebé tothom en el món practica o forma part d’una confessió religiosa, i entre elles el Cristianisme, amb prop d’un terç de la població total, és el més important i dins dels cristians la confessió catòlica és al seu torn la més destacada. Tres, que hi ha religions que compten amb nombrosos seguidors però que tenen un àmbit estrictament regional, és el cas del Hinduisme que representa el 15% del total però que es troba pràcticament circumscrit a l’Índia. Per acabar, el mapa que acompanya aquest treball del Pew Research Center parla ben clarament que en realitat l’única confessió realment universal perquè es troba a tot el món és el Cristianisme.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar