10 factors que fan que els fills visquin pitjor que els pares

És ja un un tòpic, i per tant, té molt de veritat, afirmar que els nostres fills viuran pitjor que els pares, o que vosaltres joves viureu més malament que ells, que es una altra manera de dir-ho.

Però, com en totes les qüestions socials, la tendència no significa inexorabilitat. La probabilitat no és fatalitat. Si ens preguntem com assolir  que la  realitat sigui diferent a aquella màxima, segurament afirmarem que és responsabilitat dels governs. També en aquest cas hi haurà una bona part de raó en la resposta, però en cap cas tota la raó. Perquè en masses ocasions assignar tota la responsabilitat a l’estat, als poders públics,  significa ignorar la part -només una part, però ben real- de  responsabilitat personal que hi ha en les possibilitats de progrés dels fills o d’empenta del fill per superar les condicions adverses. Naturalment aquets esforços de cada família, de cada persona, poden ser ignorats pels poder públics o afavorits, fins i tot perjudicats, i per tant hi ha en tota això tota una altra dimensió de les polítiques públiques: construir bones condicions per als esforços personals.

No deixa de ser sorprenent, o potser és una manifestació d’impotència o de ceguera ideològica, que les noves formacions, Podem, la gent de la Colau i les seves confluències, estiguin, d’una banda i justificadament, ocupades en ajudar a les necessitats bàsiques de la gent (una cosa diferent són els seus resultats) a base de pal·liatius econòmics, i alhora ignorin polítiques proactives que podrien beneficar l’ascensor social, sobretot en les rendes més baixes, precisament aquelles en les quals avui els fills, fins i tot, ho podran passar més malament que els pares.

Un estudi esclaridor

Un exemple de sobre quins fonaments es pot muntar aquest combinat sobre la millora de la mobilitat social l’aporta l’últim estudi gran sobre  aquesta matèria  (Where is the Land of Opportunity? The Geography of Intergenerational Mobility in the United Statede Raj Chetty (2014) i altres. Dels diversos factors que analitza amb major incidència sobre “l’ascensor social”, 27 en total, els 10 primers, els que presenten una correlació més alta, són molt explicatius. Alguns ben coneguts, altres políticament incorrectes, i d’altres sorprenents, si hom opera des de la ceguera ideològica.

Són aquests:

1 “Single moms  Les mares solteres. Amb diferència el factor més limitat de tots. Un factor que es pot extrapolar; no en tots els casos, a les famílies monoparentals amb una dona al davant. Un aspecte també assenyalat per l’últim estudi de la OCDE sobre el baix rendiment escolar, en Low-Performing Students. Why They Fall Behind and How to Help Them Succeed .

2 Índex de capital social

3 Tenager lfp rate

4 Proximitat al treball. 15 minuts màxim. Seria un indicador del grau de conciliació feina-atenció als fills.

5 Resultats  escolars; “les  notes”

6 El resultat d’aplicar el coeficient Gini; en altres termes, la desigualtat social

7  Un vell conegut: l’abandonament escolar

8 La  taxa se divorci: un indicador políticament incorrecte

9 El factor  religiós. És una component del  capital  social i també, en les nostres latituds, resulta del més incorrecta afirmar que és un factor que pot ajudar a la mobilitat social (altres estudis i molt nombrosos, per cert, assenyalen la seva relació amb el que en aquest cas son els punts 5, i 7)

10 La fractura matrimonial.

D’aquests 10 components, alguns només poden ser tractats des de les polítiques públiques i el model economic. És el cas del sisè factor, la desigualtat. Però cal atorgar atenció que dels deu, tres estan relacionats amb la família, i un, el primer, presenta a més, una correlació molt alta. Propiciar famílies estables afavoreix el futur dels fills. Les polítiques públiques poden ser favorables a aquesta qüestió, així com l’opinió mediàtica, o ben contràries. És el cas català, que ha convertit aquest factors negatius en signes de progrés.

Dos més estan relacionats amb el capital social, i altres dos amb l’escola

En definitiva, hi ha un ampli camp a recórrer que requereix de la vocació personal, la cultura mediàtica i les polítiques públiques. I tot això amb un advertiment, sobretot a aquells a qui preocupa més la justícia social: qui paga l’ànec d’un canvi de model que mai acaba d’arribar són sempre els més febles.

L’estudi que hem referit acaba amb una conclusió punyent: un 60% de les causes de la mobilitat social estan configurades per l’entorn i no per cap predisposició personal, es pot, per tant, actuar sobre elles.

Potser ja és hora que els nostres partits i govern en prenguin consciència i actuïn amb coherència.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>