5 evidències que la nostra Església ha d’assumir i actuar en conseqüència

iglesia

  1. Té molts més catòlics fora d’ella que dins, persones que es defineixen com a catòliques, però que viuen allunyades, molt o poc, de tota la pràctica i de la vida eclesial. La nostra Església no assumeix en un grau suficient el manament de Jesús: “aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (Mt28,19). I aquí la paraula clau ésaneu“, sortir de la zona de confort, i com Pau a Atenes parlar amb les gents a la plaça i l’espai públic. El nostre acte instintiu ha de ser el del pastor de què ens parla Jesús, que va a buscar la seva ovella perduda, i amb més afany encara perquè no és una la perduda, sinó a gran part del ramat. La nostra Església viu majoritàriament en la seva zona de confort, cada vegada més reduïda però confortable. És cert que hi ha persones, grups, que sí que “van” a la gent, però la seva citació, les resplendors que fulguren, constaten que són excepció i no regla.
  2. La desunió, aquesta sí, regna més que la unió, i és difícil observar des de fora -i des de dins- que el que distingeix les nostres relacions és l’amor mutu, (Sant Joan 15, 9-17) com Jesús ens va manar. Com serem testimonis de la seva veritat amb tanta incapacitat per unir-nos? Una desunió, a més, somorta, que ja no és fruit de grans debats teològics, sinó de confondre la faceta del brillant amb el valor del conjunt, que és l’Església. Cada faceta tallada, part, grup, moviment, parròquia, viu massa auto referenciada, sense voluntat de proposar-se objectius compartits concrets, tangibles que abordin la realitat. Hi ha, això sí, discurs. Sempre hi ha un discurs tot i que Jesús ens va advertir sobre el risc de l’excés de la paraula. Molt discurs i escassa acció compartida, poca unitat sorgida de l’amor mutu.
  3. No vol assumir que és contracultural en relació amb l’actual societat. Els marcs de referència que estableixen les idees hegemòniques dins dels quals la gent gairebé sense saber-ho forma la seva opinió, pensant que és genuïnament pròpia, quan és un implant mental, i els judicis i actuacions als quals donen lloc generen una concepció del món contrària al marc de referència cristià. No parlo de les persones de les que precisament reclamo una més gran atenció, sinó de les idees, els discursos, l’opinió publicada, les lleis, especialment les lleis, parlo del que s’ensenya en escoles i universitats, del que és oficial, hegemònic. Davant de tot això, l’Església encarna la contracultura. No hi ha lloc per a les afirmacions fonamentals del cristianisme ni per la seva forma de vida, els desitjos de les persones estan lluny dels que condueixen a Déu, és a dir, de la via de la santificació i la gràcia. No assumir aquesta realitat incorre en el risc de confondre, cada vegada més, amb aquest món. Hi ha més, és un rebuig complet al nostre llegat cultural, a les seves fonts, que són les de la cultura occidental
  4. En realitat, doctrina social a mà, l’Església sap, com ho saben molts altres raonadors independents, que la democràcia necessita d’uns actors que ella mateixa és incapaç d’educar a causa de la cultura que ha generat, perquè no té la capacitat necessària, el que redunda en una opinió pública que no entén la política, que participa massivament a través de les xarxes en una allau d’informació i desinformació, i que està cridada a pronunciar-se sobre qüestions que se succeeixen a una velocitat endimoniada sense capacitat per assignar la importància real de cada succés. El resultat està a la vista. És l’emergència del populisme de carrer o de guant blanc, el nacionalisme de l’exclusió o el dictat de la tecnocràcia. No és possible la democràcia sense apel·lar a recursos de filosofia moral i pràctiques, les virtuts prèvies a elles. Però aquests recursos estan fragmentats i l’ètica de la virtut oblidada. La democràcia liberal ha viscut de les rendes del passat, és a dir, de l’home minvant educat en un sistema de valors i virtuts pre liberals, que encara era cristià, que vivia com diu Péguy en el pecat cristià. Ja no és així, i aquella mentalitat no ha tingut continuïtat, i per això ara els que encara la posseeixen són ja una minoria, sota una majoria que ha donat lloc, com diu Daniel Innerarity, a una “democràcia d’incompetents”. Tot això, la nostra Església ho sap millor que ningú, però què fa amb aquesta saviesa?, amagar?, dubtar d’ella? o l’està oferint alt i fort a tota la societat? Encara algunes creences són relictes del passat que l’Església ha de córrer darrera el món, en lloc de promoure que el món la segueixi a ella. Amb humilitat, sí, i amb decisió.
  5. L’evidència és que avui més que mai ha de esforçar-se a seguir la metodologia de Jesús d’ensenyar als seus apòstols i deixebles, a com viure la vida necessària per poder proclamar la veritat cristiana, oblidant de pas a un dels seus intel·lectuals més citats i de més èxit mundà, Sant Tomàs d’Aquino. ¿L’Església no prepara els seus dirigents i mestres, sacerdots, religiosos, religioses i laics en els fonaments i pràctiques necessàries relacionats amb els fins que proposa?, sap com dirigir-se amb claredat, senzillesa convicció, autoritat i emoció al poble feligrès? No ha trivialitzat el paper del mestre, despullant de santedat i transcendència, i a “intel·lectualitzat” la tradició popular? o ha deixat que els poders públics s’apoderin de la celebració apartant del seu sentit de relació i glorificació de Déu? S’ha aplanat a la força del poder? No ho afirmo, però sí que ho pregunto, m’ho pregunto.
Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>