La gran batalla cultural per propiciar l’evangelització en la societat secularitzada

S'està construint un un marc de referència cultural que expulsa i és impermeable a tota idea de Déu S'està construint un un marc de referència cultural que expulsa i és impermeable a tota idea de Déu

Vivim en societats fortament secularitzades, marcades per la desvinculació. Això significa que un gran nombre de persones, institucions i organitzacions viuen sota aquells pressupostos, construint un marc de referència cultural que ha expulsat i és impermeable a tota idea de Déu que impliqui la seva naturalesa personal i una rendició de comptes en la relació amb Ell. Altres persones, institucions i organitzacions no comparteixen ni des de lluny aquesta actitud, però es troben contaminades en una mesura tal que els impedeix proclamar la Bona Nova a l’espai públic, o l’acaben degradant en sociologia política. Aquestes últimes acrituds es refugien en raonaments diferents per justificar-se, des de la remissió al nacional catolicisme després de més de quaranta anys de la mort de Franco, més o menys dues generacions, fins que l’anunci significa aparèixer com a posseïdors de la veritat (la qual cosa és cert i no té res de dolent; el dolent o bé radica en com s’exerceixi aquesta veritat: amb respecte a la llibertat i consciència de l’altre, o sense ell).

Aquest marc de referència rebutja, és bel·ligerant, tota proposta que es refereixi a Déu. Determina l’oposició a l’educació religiosa en la vida pública, la presència d’arguments basats en Déu i la negativa al fet que es faci present el relat de Déu per als homes. Se censura a Déu, i amb ella s’introdueix així mateix la manipulació cultural i artística. Qui va dir que l’art era religiós o decoratiu?; doncs això.

La principal missió del cristià és evangelitzar amb la Paraula i el testimoniatge. En aquesta missió el cristià afronta, guiat pel Magníficat, les dues grans pobreses, la material que aniquila la il·lusió i l’esperança, i la pobresa de l’ànima, que mata l’esperit, engendra misèria moral i desconcerta la naturalesa humana. Aquesta acció es concreta en l’acció transformadora i alliberadora de les estructures socials de pecat.

La missió d’evangelitzar esdevé infructuosa en el marc cultural de la societat desvinculada. Aquesta impossibilitat afecta també a l’acció de transformació social i econòmica, perquè o bé la impedeix i el cristià es converteix en un defensor de l’ordre econòmic establert, o bé converteix l’acció transformadora en una pràctica desvinculada, en pensar que és possible confiar solament en la justícia social per complir amb el deure cristià, arraconant la font de tot: Déu. Aquest cristià vol transformar sense Déu, i queda presoner de les lògiques humanes de domini i de partit.

És necessària una gran tasca conjunta per modificar aquell marc de referència, en la qual és decisiu com es fa, és a dir, l’estratègia que esquemàticament pot establir-se en tres fases.

La primera d’elles es concreta a obrir i estendre el debat sobre la necessitat que la idea de Déu estigui present a l’espai social i públic, en les organitzacions i institucions. L’eix del raonament és aquest: hi ha tantes o més raons per afirmar la realitat de Déu com per negar-la. No té sentit una societat que solament reconegui una part de les seves possibilitats i que al mateix temps es declari plural i democràtica. Ambdues concepcions, la de Déu, la del seu buit, i la de la seva negació, han d’estar presents i poder-se emprar al debat públic perquè cadascun opti en llibertat d’acord amb la seva consciència. El contrari és censura, liquidació de la llibertat en un aspecte fonamental i descapçament de les dimensions del desenvolupament humà, en negar l’exploració social de l’existència de Déu i de la relació amb Ell.
La introducció del relat de Déu significa el reforçament de la nostra cultura que té en Ell la seva referència; també en termes negatius. Aquesta cultura ara està manipulada i filtrada per la secularització i la desvinculació, i resulta empobridora de les nostres dimensions humanes.

La segona fase consisteix a introduir la concepció del Déu creador i personal que defineix la nostra civilització i que també és pròpia d’altres civilitzacions. Tot això en el marc de la llibertat i el pluralisme de creences.

La tercera fase consisteix a introduir el relat de Jesucrist en la seva doble dimensió, com a persona exemplar en les seves qualitats humanes i que resulta accessible per a tots, sigui quina sigui la seva creença; i també la dimensió decisiva, la religiosa, que és la que millor expressa en termes comprensibles el significat de Déu.

La raó de l’estratègia radica precisament en l’ordre de les fases, i significa dirigir-se culturalment al desmuntatge de l’actual marc de referència que impedeix l’evangelització o la dificulta en gran manera. Aquest és el gran debat cultural a exercir per facilitar l’evangelització. Són dues tasques diferents i una reforça l’altra.

Hazte socio

También te puede gustar

One comment

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>