Ara contra la Mare Teresa

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol ForumLibertas.com ha informat d’un nou atac contra l’Església, en aquesta ocasió a la persona de la…

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

ForumLibertas.com ha informat d’un nou atac contra l’Església, en aquesta ocasió a la persona de la Mare Teresa de Calcuta. Procedeix, com tants altres, d’aquesta cultura liberal però dominantment anglosaxona. No és l’única que actua així, no cal concentrar el focus només en ella, però sí que és cert que d’aquí sorgeixen atacs insospitats, almenys considerats des de la racionalitat, per la seva falta de base. L’interessant del cas és que precisament, tot i aquesta característica, els arguments, si es poden dir d’aquesta manera, són divulgats i reiterats. No serà estrany que en un futur es dirigeixi l’atac a Joan Pau II, es tracta, i hem de ser conscients, de demolir sistemàticament tot allò que pugui haver o ser presentat com exemplar per part de l’Església. Cal deixar reduïda a un estereotip d’homes tancats en si mateixos, viciosos del poder, dels diners o del sexe. Però, a més, d’un sexe sobretot homosexual i pedòfil. No deixa de ser interessant que aquesta dimensió sexual sigui vista d’una manera tan crítica en relació a l’Església i celebrada al conjunt de la societat per aquests mateixos que la critiquen.

La qüestió de fons és per què tot això succeeix, i crec que per afrontar aquesta pregunta és necessari adoptar una consciència determinada. No podem entendre el que està succeint si no ens introduïm plenament en dues realitats. La primera és que l’Església significa avui la major institució, la major comunitat, contracultural que existeix al món occidental. Des de la seva concepció ontològica, basada en la raó objectiva, fins a la seva traducció en les pràctiques més quotidianes, l’Església és incompatible i alternativa a la societat i a les institucions polítiques i econòmiques actuals. La idea d’una Església ben relacionada amb el establishman, amb la burgesia, amb els poders constituïts, és una ficció o en tot cas estan ben relacionats a títol personal i aquells que ja han situat en un segon pla la seva conversió en el seguiment de la persona de Jesucrist i la proposta d’aquest seguiment als altres.

No és evidentment la primera vegada en la seva història que l’Església es troba en aquestes condicions., Ja li va succeir d’una manera global, completa, en els seus primers quatre anys de vida. Després, al llarg de la història l’ha tornat a succeir en circumstàncies concretes que en ocasions ha pagat molt car. L’Església, el cristianisme en aquest cas, va ser contracultural a la Xina, va ser contracultural al Japó, i això va donar lloc a duríssimes persecucions. És clar que en aquells casos, també s’ha de dir, hi havia una forta component xenòfoba en la reacció, perquè es veia a l’Església com una cosa externa, malgrat el gran nombre de seguidors que en ambdós països van arribar a assolir. Sigui com sigui, la realitat pura i dura és aquesta situació: l’Església com contracultura. Si no es parteix d’aquest principi, difícilment podrem pensar i actuar d’una manera coherent amb la fe que professem.

L’altra qüestió que hem d’assumir és que l’Església viu immersa a Occident en una determinada societat, en un sistema de valors i de temptacions, de pecats estructurals, de plantejaments de civilització que són de fet un pecat perquè signifiquen la ruptura absoluta amb Déu , amb el Déu Tri revelat en la persona de Jesucrist. Aquest entorn lògicament contamina l’Església, a persones concretes, perquè la seva dimensió humana és evidentment feble i només a través de la Gràcia aconsegueix superar aquesta debilitat. En la mesura en què ella es perd, persones i organitzacions senceres poden trontollar. Si això és així, i no veig com pot ser d’una altra manera, la resposta que necessitem passa per evitar la contaminació, per establir les actituds necessàries i això en primer terme no són tant normes com pràctiques, no són tant codis com la vida de la fe que gira al voltant dels sagraments, principalment el de l’Eucaristia i el de la vivificació de la comunitat eclesial, des del seu nucli més petit, la parròquia, fins el conjunt catòlic com una veritable comunitat, de vida, de projecte, de acollida i de festa.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar