Avortament: Aprofitem la sentència del Tribunal Constitucional

Divendres que ve, 19 de desembre, compareixeré davant la subcomissió parlamentària que està tractant la nova llei de l’av…

Forum Libertas

Divendres que ve, 19 de desembre, compareixeré davant la subcomissió parlamentària que està tractant la nova llei de l’avortament, al ser una de les trenta persones convidades a fer la seva aportació sobre aquest tema.
En el meu cas, crec que la raó bàsica d’haver estat cridat –em vaig assabentar que era un dels trenta pels periòdics – són els estudis del centre que dirigeixo, l’INCAS de la Universitat Abat Oliba-CEU, que mesuren l’impacte de l’avortament sobre la riquesa generada, la renda i el desequilibri causat en el sistema públic de pensions, així com la naturalesa de les polítiques públiques que han d’adoptar-se considerant els seus efectes.
Disposo de 15 minuts per parlar, i la resta de temps fins a una hora està destinada als Ses Senyories. Amb franquesa, i dit amb respecte al Congrés dels Diputats, tot dóna la sensació que es fa per a poder dir que s’ha fet, més que per a escoltar. Quinze minuts, encara que lliuri un text complet, que llegirà qui vulgui, em sembla un temps insuficient per raonar, aportar fets i establir relacions. Només serveix per fer declaracions de principis. En fi, allí estarem. Si a algú li interessa el tema un dels estudis ja està penjat en la web de l’INCAS http://incas.uao.es/cream/?page=3&post=41

En la preparació de la compareixença vaig utilitzar la sentència de 11 d’abril de 1985 del Tribunal Constitucional que, he de reconèixer, tenia molt ignorada. Buscava una definició objectivament vàlida del qui ha de néixer, i vaig jutjar que aquell text que era una base inqüestionable perquè, millor o pitjor, creava jurisprudència. Em va sorprendre pel que diu, el que promou i el que obliga a l’Estat, i el poc que hem exigit entorn del mateix. Una vegada més em quedo amb la impressió que no acabem de fer bé les coses, que sobra activisme i manca acció i criteri. Treballar les exigències de la llei durant aquests anys hagués estat una línia excel·lent. Encara estem a temps. Vegem per què ho dic:
1 . El més alt tribunal estableix que aquell qui ha de néixer és “Una vida humana… que comença amb la gestació”. Aquest és un principi decisiu perquè el problema d’EEUU ha estat que la famosa sentència de 1973, Roe v. Wade del Tribunal Suprem que va establir l’avortament afirma: “No hem de resoldre aquí la difícil pregunta de quan comença la vida”. Dotze anys després i un millor coneixement científic marquen la diferència, i la més alta magistratura espanyola estableix que des de l’inici de la gestació el que hi ha és una vida humana. Aquest és un fet molt contundent.
2 . Aquesta vida humana significa que s’ha generat un tertium existencialment distint a la mare que està protegit per l’art. 15 de la Constitució… i és un bé jurídicament protegit”. Una vida humana, distinta a la mare, considerada un bé protegit. No deixa lloc a dubtes. El “nosaltres parim, nosaltres decidim” és, entre altres coses, anticonstitucional.
3 . Tot això segons la sentència, genera dues obligacions al propi Estat: “la d’abstenir-se d’interrompre o d’obstaculitzar el procés natural de gestació, i la d’establir un sistema legal per a la defensa de la vida que suposi una protecció definitiva de la mateixa”. Més clar, l’aigua. El lamentable és que cap govern del PSOE o del PP, de CIU o del PNB, ha fet res per a complir la sentència. I aquesta és l’altra gran línia d’acció jurídica i política, fer que es compleixi l’establert.
4 . La sentència diu molt més. Així, afirma que “ni els drets de la dona poden tenir primacia absoluta sobre la vida del nasciturus, atès que aquesta prevalença representaria la desaparició d’un bé no només constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central en l’ordenament constitucional”. Aquell qui ha de néixer posseeix per a la Constitució, un valor central, una importància que a ningú dotat de raonabilitat i sensibilitat pot estranyar. Aquesta és la causa que l’avortament en general sigui un delicte, i només s’exceptuïn uns supòsits concrets que, per col·lisió de drets, permeten que la dona avorti. És el cas de la violació perquè atempta a la seva dignitat –cosa que pot discutir-se perquè l’indigne és l’acte, no el seu resultat- i quan existeixi risc greu per a la salut de la mare. Però, no adduint com gravetat qualsevol cosa, sinó que “el terme greu expressa amb claredat la idea que ha de tractar-se d’un perill de disminució important de la salut i amb permanència en el temps”. Tot això constata que no només les clíniques del processat Dr. Morín, a més d’altres 12 persones, van practicar avortaments il·legals perquè incomplien aquestes exigències, sinó que moltes altres es troben en aquesta situació, fan negoci amb ella a costa de la complicitat dels poders públics, com si d’una corrupta república bananera es tractés. Per tant, el primer que ha de fer una nova legislació sobre l’avortament és, simplement, garantir que l’establert es compleixi.
5 . Encara hi ha més, i afecta a l’avortament eugenèsic, cada vegada més practicat. El Tribunal Constitucional va introduir una reserva quan va establir el següent: “En la mesura que s’avanci en l’execució de la política preventiva i en la generalització i intensitat de les prestacions assistencials que són inherents a l’estat social, es contribuirà de manera decisiva a evitar la situació que està en la base de la despenalització, és a dir la malformació del fetus”. I, per a subratllar-lo cita “la referència de la Llei de 7 d’abril de 1982, relativa als minusvàlids que inclou als disminuïts profunds”. Fa 23 anys es considerava que els avanços de l’estat social en les seves prestacions servirien per a reduir les causes de l’avortament per malformació, perquè la societat disposaria de mitjans per a acollir-los. No ha estat així, s’ha evolucionat en un sentit oposat. La Llei de Dependència, per exemple, ha d’introduir aquesta forma de protecció al no nascut. Aquesta és l’ocasió per a esmenar els errors fins a ara comesos i evitar el que avui succeeix: jutjar quina vida mereixia ser viscuda per raons de perfecció racial, raons estrictament eugenèsiques. Una política pública que rebutgi el racisme eugenèsic ha de restringir la pràctica generalitzada de l’avortament per malformació fetal. Aquesta és la causa per la qual el CERMI (Comitè Espanyol de Persones amb Discapacitat) hagi declarat recentment que és inadmissible l’actual despenalització de l’avortament per suposada discapacitat del fetus, perquè constitueix un supòsit discriminatori per a les persones discapacitades contrària als principis de la Convenció de l’ONU sobre avortament eugenèsic. La llei, tal com està concebuda i és aplicada a Espanya, és un estigma molt greu contra les persones amb discapacitat.
Hazte socio

También te puede gustar