Avortament, ara Irlanda

aborto

Per una majoria clara, de 3 a 1, Irlanda ha aprovat que el seu parlament tramiti una llei sobre l’avortament més àmplia que l’actual. Per tant, no era tant un avortament “sí o no”, com la seva amplitud. Ara seran els diputats els que concretaran. En tot cas és evident que d’una situació restrictiva es vol passar a una altra on els terminis s’imposin als supòsits; en definitiva, la decisió subjectiva de la dona, en lloc de causes objectives. Perquè en el fons d’aquest conflicte una de les grans qüestions que subjau és el xoc entre un ordre de raó objectiva en regressió, i el subjectivisme del desig sorgit de la raó instrumental.

La literatura presumptament informativa que s’ha publicat a Espanya sobre aquest fet mostra el rentat de cervell sistemàtic a què estem sotmesos. El periodisme ha passat de narrar fets a transmetre consignes i qualificatius. Per exemple, Maria R, Sahuquillo escrivia en la informació d’El País, coses del tipus: “Els moviments ultraconservadors han pres fa anys la dona com el seu camp de batalla ideològic”. Han passat de considerar l’avortament un mal menor a convertir-lo en un dret sexual i reproductiu (més aviat, antirreproductiu), i més enllà, fins i tot un dret fonamental, segons la diputada sueca Ulrika Karison, citada per Sahuquillo.

Es tracta d’escombrar al discrepant, d’estigmatitzar la dona com un ésser contrari als drets fonamentals, fixant les imatges sobre la batalla del seu cos, quan els únics que realment hi fiquen la mà són els que practiquen l’avortament, trencant així de forma violenta el procés natural de gestació mitjançant l’artifici de matar el fetus. El fet és tan evident que la majoria de les dones registren després símptomes més o menys greus, més o menys passatgers de la síndrome del xoc traumàtic. I és que l’avortament és una evidència contrària al procés de la naturalesa femenina, mentre el naixement el culmina. Una altra cosa és que la dona vulgui que aquesta evolució natural sigui liquidada, i això és en definitiva l’avortament legal, però el rerefons d’aquesta decisió es forja en la mentalitat de considerar l’embaràs com a malaltia de transmissió sexual, que és precisament la via que segueix l’educació sexual pública, on tot es redueix al “posa-te’l posa-l’hi”, referit al preservatiu, i els programes més avançats a la forma d’obtenir plaer fisiològic relacionat amb l’acte. Però aquesta educació no forma en la responsabilitat del propi acte ni sobre les seves conseqüències últimes, ni en la naturalesa de la criatura engendrada.

Què és el que ha de néixer? Per als autors de la propaganda del cos de la dona com a únic titular no és res, i això és una aberració ètica. I que no es digui que no és res en raó de la dependència de la mare, perquè el cuidador no té cap dret sobre la vida del dependent, ni tan sols en els casos més extrems, de manera que si posa fi a la seva vida incorre en un homicidi, encara que sigui una persona en fase terminal amb Alzheimer, per situar un cas ben extrem.

És una paradoxa dramàtica que en els temps dels anticonceptius més eficaços es lluiti amb tant afany per avortar més i millor. Subratllo que és una evolució paral·lela a l’eutanàsia: com més han progressat les atencions pal·liatives i la pal·liació o supressió del dolor, més eutanàsia reclama. Aquest és un món estrany desencaixat de la naturalesa de les coses, i, per tant, que difícilment pot acabar bé. Com governar una societat guiada només per la satisfacció de la pulsió del desig?

L’Església a Europa ha de reflexionar a fons i davant Déu per què l’avortament ha pres tal carta de naturalesa, i quina part de responsabilitat, petita o gran tenim en això, si els nostres actes i indiferències, si per acció o omissió, l’han facilitat, i en quina mesura? L’Església a Europa, tots, hem de meditar i pregar, perquè és precisament aquí on es produeix l’enfonsament demogràfic per falta de naixements, que tenen en l’avortament i la píndola abortiva, una de les seves causes, ni molts menys l’única, però sí tan gran com per atribuir-li una quarta part de responsabilitat, més la formació d’una mentalitat que concep la maternitat, no com la fi que realitza a la dona i l’home, sinó simplement com el resultat d’un desig, d’una il·lusió. I ho és, clar que sí, però no només és això. És el major acte de realització humana, i el major servei a la comunitat. Hem de demanar-li a Déu la gràcia que ho comprenguem. El que no pot ser és que es mantingui aquest silenci, que només pot ser fruit del acomplexament, la por o els dubtes. O la simple reacció, que per ser només això només convenç als convençuts.

L’Església com a institució no és un agent polític perquè no ha estat fundada per Jesús per tenir cura directa de la societat, ni tan sols posseeix els mitjans per fer-ho. És un agent religiós i moral que guia els homes en la seva relació amb el bé i el mal en presència de Déu. Es dirigeix als qui hi pertanyen i al conjunt de la societat. Per tant, no li corresponen solucions concretes “tècniques”, instrumentals, de la política. Però sí que es reclama d’ella un lideratge moral clar i que pugui ser escoltat per tot el poble, o almenys per tot el Poble de Déu. Quants sacerdots van reflexionar aquest diumenge, festa de la Santíssima Trinitat, sobre aquesta absència d’amor que és l’avortament?

En l’ésser humà coincideixen les dimensions naturals i sobrenaturals. I aquesta dimensió natural, quan és col·lectiva necessita de la política, quan això s’abandona s’incorre en el risc que la llei humana xoqui amb la llei de Déu, amb el sobrenatural. És el que ens passa. Aquesta tasca política correspon als laics organitzats entorn la doctrina social de l’Església.

Però que correspongui als laics no significa que els consagrats a Déu, especialment sacerdots i bisbes, es mantinguin al marge o tinguin una missió irrellevant, perquè la seva tasca és guiar, acompanyar els cristians, individualment i col·lectivament, i impulsar quan sigui necessari per al bé de la comunitat humana i la Iglesia.

Roma ha de preguntar-se què fer amb tot això, sobre el per què Espanya ha caigut, per què ho ha fet Irlanda? Entre les seves reflexions potser trobi que a més d’una crisi moral i d’un paradigma cultural basat en la satisfacció del desig com l’únic hiperbé, es trobi la incapacitat del catolicisme actual, tot i els mitjans de què disposa, per construir la “contracultura” cristiana enmig de la societat.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>