Avortament i economia: els radicals que ens governen

Els radicals són aquells que estan tan convençuts de les seves raons que neguen tota raó als altres. I no només aix&ograve…

Forum Libertas

Els radicals són aquells que estan tan convençuts de les seves raons que neguen tota raó als altres. I no només això, rebutgen tota participació en un intent de raonar junts si és que pot arribar a ser més o menys desfavorable a les seves tesis. La conseqüència política d’aquesta actitud en una societat democràtica és una deriva totalitària light, que es basa en l’ús de la comunicació com arma de guerra, la pretensió de controlar l’ensenyament, i l’ús repressiu del codi penal, fiscals i policies substituint així el servei a la justícia.

La falta de raons la reemplacen per l’emotivisme i tot junt dóna lloc a una perversió de la democràcia, la demagògia, un mal ja denunciat per Aristòtil.
Aquest fet unit als inacabables debats morals del nostre temps, fruit de la incongruència de l’ètica hegemònica, fa que la moral es converteixi en un assumpte de poder. S’imposa aquella que pot arribar a controlar el Govern. Mal assumpte perquè això és tot el contrari del que l’ésser humà i les seves societats necessiten.
MacIntyre ja en 1984 i en “Tras la virtud” va assenyalar alguns d’aquests debats inacabables, un sobre la guerra i la seva justificació, altre sobre la justícia i l’equitat, i un tercer sobre l’avortament. Espanya amb la seva nova llei sobre aquest últim tema és una bona mostra dels mals que implica la confusió moral i la imposició dels radicals.
Sobre l’avortament hi ha, com a mínim, cinc tipus de raonaments distints:
El primer d’ells afirma que assassinar és dolent, i encara resulta pitjor quan es tracta de la vida d’un innocent. Un embrió és un ésser humà que només es diferencia del nounat per estar en una etapa més primerenca del seu desenvolupament, que culminarà amb la maduresa i la seva mort natural. Si l’infanticidi és un assassinat, llavors l’avortament també ho és i per això no solament és moralment dolent sinó que ha de ser legalment prohibit.
Altra posició diu que ni a mi ni a ningú li agradaria que la seva mare hagués avortat, tret que jo com embrió ja estigués mort o molt greument danyat. Però, si jo no puc desitjar això en el meu propi cas tampoc puc negar a altra persona el dret a la vida que reclamo per a mi mateix. Al fer-ho així trencaríem amb la regla d’or que àdhuc compartim en l’ordre moral, que és la de no desitjar res per a un altre, un mal, per exemple, que no desitgem per a nosaltres mateixos. Aquest raonament no duu necessàriament a la prohibició total de l’avortament però sí la seva molt seriosa limitació.
El tercer raonament diu que la vida és el bé constitutiu per excel·lència perquè de la seva existència depenen tots els altres. Ningú pot argumentar, la dona tampoc, que en raó d’un bé inferior la vida del fetus pugui ser cercenada, perquè llavors li estarem negant el principi fonamental. Solament en els casos que estigui en contradicció amb altres béns equivalents, per exemple un risc molt greu i cert de mort o incapacitació permanent per a la mare, pot justificar l’avortament.
Una quarta posició afirma que l’avortament ha de ser vist com un fenomen social fruit del nostre temps i contemplat en raó dels seus efectes sobre la societat, com altre tipus de fenòmens. Per exemple, el de la circulació de vehicles automòbils. Aquests posseeixen avantatges i les seves conseqüències negatives, la contaminació i les víctimes no justifiquen la seva total prohibició, ni de bon tros, però sí una regulació que es torna molt estricta per a intentar reduir el nombre de morts. L’avortament ocasiona a la societat tres greus danys, a partir d’una determinada dimensió, d’un determinat nombre. El primer és que a mitjan i llarg termini empobreix al país perquè fa disminuir la renda generada. Com a conseqüència d’aquest fet també disminueixen els ingressos fiscals de l’Estat i la seva capacitat per a prestar serveis i promoure béns. Finalment, danya d’una manera greu, quan a més a més la natalitat és baixa, l’equilibri de la seguretat social, posant en perill les pensions públiques. L’avortament, en definitiva, atempta contra el progrés econòmic i l’estat del benestar. Per tant, les polítiques públiques han de dirigir-se a desincentivar-lo i evitar-lo i això significa restringir les facilitats existents, juntament amb altres mesures preventives i dissuasòries.
Finalment, altre argument diu que l’ésser humà té drets sobre la seva pròpia persona que inclou al propi cos, és amo del mateix i amb ell pot fer el que consideri necessari. D’aquest dret se segueix que en l’estadi d’embrió, quan depèn totalment de la mare, ella té dret a prendre la seva pròpia decisió sobre si avortar o no, sense coaccions. Per tant, l’avortament és moralment admissible i ha de ser permès per llei.
D’aquesta succinta exposició podem constatar que solament existeix una via entre cinc que tendeixi a justificar el dret a avortar en la fase d’embrió. Encara que cal subratllar que tal dret al propi cos és discutible i limitat. En tot cas hi ha altres quatre tipus de raons distintes que s’oposen en una mesura variable a l’avortament.
Una posició no radical per part dels favorables a l’avortament, però guiats per una mentalitat democràtica, hagués estat trobar un punt d’ajustament entre aquelles cinc posicions que segurament ens durien al tipus de solucions limitatives que dimanen de la tercera i la quarta, que no comporten la prohibició absoluta però si una restricció més o menys àmplia.
En lloc d’això, el Govern no només n’aplica un, el cinquè, d’aquests raonaments, sinó que l’ha dut més enllà introduint l’avortament eugenèsic sense límits, mantenint l’absència de control sobre les clíniques i per tant deixant obert el frau en qualsevol moment de l’embaràs. Finalment, trivialitza l’avortament fins a l’extrem de permetre que menors d’edat el practiquin sense coneixement dels seus pares.
A diferència dels problemes econòmics que acaben tenint una factura visible a curt i a mitjà termini, els fenòmens socials com l’avortament o la promoció del divorci, la conversió del matrimoni en alguna cosa sense valor, tenen conseqüències visibles i greus a llarg termini, que permeten emmascarar els seus efectes sobretot si tot raonament i debat racional és exclòs. El problema és que quan aquells es produeixen la seva reparació és molt més difícil que l’econòmica.
L’entossudida negativa de Zapatero d’acceptar la realitat d’altres raons en la valoració i tractament de la crisi econòmica ens ha dut a una situació inimaginable. Doncs bé, aquesta mateixa persona, aquesta mateixa mentalitat,és la que ha impulsat una sèrie de lleis ovacionades però que demostren el seu fracàs. La mateixa mentalitat amb la qual ha imposat l’avortament és la que ens ha conduït a la catàstrofe econòmica.
Hazte socio

También te puede gustar