Avortament i polítiques públiques (i III)

6. El projecte d’una nova llei, tal com s’ha presentat, a més de no complir amb els fins necessaris i falsejar i ometre la realitat, introdueix un con…

Forum Libertas

6. El projecte d’una nova llei, tal com s’ha presentat, a més de no complir amb els fins necessaris i falsejar i ometre la realitat, introdueix un concepte nou que contribuirà a generar més il·legalitat, ara ja plenament protegida pel propi Estat.

a.- A l’establir una llei de terminis

b.- Al mantenir la llibertat d’avortar en raó de la salut psíquica de la mare durant qualsevol moment de l’embaràs, fins al naixement.

Tot això sense plantejar-se la falta de regulació i control i la privatització de l’avortament.

7. La llei de terminis trivialitza encara més l’avortament. Estableix uns precedents destructius en el si de la societat. Una llei de terminis significa que dintre del període que es determini -la mitjana europea el situa en 12 setmanes; el govern espanyol en un termini molt més llarg- la mare pot decidir sobre la mort del seu fill no nascut, sense cap altre requisit que la manifestació del seu desig. Les raons que s’al·leguen són de dos tipus:

a.- El que ha de néixer, com depèn fins a un avançat estat de gestació –les 22 setmanes- de l’acollida en el cos matern, és absoluta propietat de la mare i només seva, Per tant és ella qui té facultat sobre la vida i la mort en raó d’aquella dependència. Els conceptes claus aquí són la dependència i l’implícit de propietat.

b.- La igualtat de gènere. La dona no té igualtat amb l’home si no té la possibilitat d’eliminar al fill engendrat. Un argument com tots de vol ideològic, però aquest amb un caràcter especialment doctrinari. El principi del pressupost ja revela l’absurd perquè és evident que per aquestes i altres raons l’home i la dona són diferents, biològicament diferents, dintre de la comunitat de les espècies superiors de reproducció sexuada. Sense aquesta diferència l’espècie humana no és tal. Però la qüestió ètica va més enllà. Des de la ideologia de gènere, la maternitat és concebuda com una càrrega que penalitza a la dona, en comptes d’una causa natural que la realitza i li atorga plenitud. És un entrebanc que no té perquè assumir-se necessàriament. En aquest cas la ideologia amb que es defensa una llei de terminis és tan extrema que va contra l’evidència de naturalesa humana, i contra la cultura humana que ha determinat el valor únic i extraordinari de la maternitat en totes les civilitzacions; i, en el nostre cas, fins a l’extrem de ser l’arrel lingüística de la institució del matrimoni. És un plantejament frontalment contrari al valor individual de la maternitat i al seu valor social.

8. Davant la formulació dels fonaments que pretenen justificar una llei de terminis cal advertir:

a.- Al no nascut se’l considera així una propietat equivalent a la del vell règim romà, on existia el dret “d’usar i abusar”, la potestat sobre altre ésser humà pròpia del esclavisme.

b.- Però el propietari forestal no pot tallar els seus arbres sense permís de l’administració, qui pot denegar la tala. El propietari d’un terreny no pot fer el que li plagui a ell, sinó el que l’administració hagi determinat. Totes aquestes i moltes altres limitacions sobre la propietat de ‘coses’ són acceptades sense obrir la boca. Però, el que no es pot fer amb un arbre o un terreny, sí es pot sobre un ésser humà no nascut? És menys l’ésser humà que apareix en les ecografies que un arbre? Aquell qui ha de néixer mereix menys protecció? En nom de quin fonament jurídic i ètic?. El “nosaltres parim, nosaltres decidim” és un acte de barbàrie que s’oposa a l’autonomia de la vida humana amb independència de com sigui el grau de dependència.

c.- Perquè aquest és el fonament d’una llei de terminis, la dependència. Com el fill que ha de néixer no pot viure per si mateix, podem llevar-li la vida. Així el cuidador es converteix en amo i senyor de la sort del cuidat. Però depenent no ho és només el qui ha de néixer, també es troben en aquesta situació aquelles persones que en raó d’una malaltia són plenament incapaces de cuidar-se de si mateixes, aquelles que pateixen paràlisi cerebral, els malalts d’Alzheimer en un estadi avançat, entre molts altres. Acceptar aquell principi és situar en el centre de la nostra societat un principi de neteja eugenèsica on l’infrahumà no ho és per una raó de raça sinó d’utilitat. El dependent necessita un sacrifici que no mereix ser realitzat. Sobre aquest principi solament es construeix una societat alhora brutal i decadent. I si neguem aquest principi, llavors no pot ser aplicat al cas del nasciturus, perquè l’única diferència de la resta dels éssers humans dependents, és que la seva dependència és temporal i evoluciona i desapareix en un moment fix, breu i conegut.

d.- Juntament amb la valoració ètica de la dependència, una concepció central en la nostra societat –existeixen altres- contrària als terminis, és la reversibilitat i irreversibilitat dels estadis relacionats amb la vida. L’avortament és un acte irreversible perquè provoca la mort del no nascut. La decisió basada en el desig de la mare constitueix un acte irreversible. L’avortament en si comporta estadis de depressió, determinades dificultats socials, econòmiques, laborals, que poden ser gestionades i resoltes (especialment si existeixen mecanismes d’ajuda a la dona). No pot atorgar-se prioritat a un acte irreversible mortal sobre altre reversible que comporta la vida. La manipulació en el llenguatge que envolta l’avortament contempla aquest fet. Els partidaris d’interrompre la vida del que ha de néixer mai parlen d’avortament, que és el terme tècnic precís, sinó “d’interrupció voluntària de l’embaràs”. Però aquesta denominació és una fal·làcia ja que solament s’interromp allò que en algun moment es pot reprendre.

e.- La jurisprudència constitucional espanyola defineix els termes de protecció del que ha de néixer, el nasciturus. Concretament la sentència del Tribunal Constitucional de 1985 va establir que:

i. El nasciturus és un bé jurídic constitucionalment protegit per l’art. 15 de la Constitució espanyola.

ii. Per aquesta raó l’Estat ha d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació, i ha d’establir un sistema legal de defensa de la vida que suposi una protecció efectiva i incorpori les normes penals.

iii. Solament en el cas que aquell dret del nasciturus col·lisioni amb el dret a la vida de la mare, i a la dignitat en el cas de la violació, pot practicar-se l’avortament. Si bé solament pot exercir-se si no existeix altra via alternativa. La sentència afirma amb tota claredat “el dret de la dona no pot tenir primacia absoluta sobre la vida del nasciturus, atès que aquesta prevalença significaria la desaparició d’un bé que encarna un valor central en l’ordenament constitucional”. Aquest principi és incompatible amb la decisió subjectiva de la dona d’avortar perquè significaria la seva prevalença absoluta sobre la vida del bé protegit, la vida del nasciturus.

Una última qüestió és pertinent en tota política pública. A qui beneficia l’avortament?

a.- En primer terme i clarament en l’actual situació espanyola, a les empreses que es dediquen a aquest àmbit de negoci. Elles són les principals beneficiades.

b.- A comportaments masculins poc responsables cap a la dona i a la formulació de pràctiques masclistes. Qui avorta és sempre ella, i qui pateix les conseqüències també, a pesar que és el resultat d’una relació compartida i voluntària. La llibertat no està lligada, en aquest cas, a la contrapartida de la responsabilitat.

c.- A la trivialització de la intervenció, riscos i conseqüències. L’avortament s’estén més ràpidament entre les adolescents i menors de 24 anys que en el conjunt de la població femenina. L’avortament passa a convertir-se en un mètode anticonceptiu més entre la població jove.

d.- A la marginació des de polítiques de transformació i justícia social. L’esquerra o post-esquerra abandona les polítiques transformadores i es refugia en polítiques de ruptura antropològica com l’avortament, com senyal d’identitat, perquè consta que li és més fàcil en la societat espanyola enfrontar-se a l’ètica i a les conseqüències negatives a llarg termini, que als grans interessos econòmics i financers a curt. En realitat depenen de la seva ajuda per a poder pagar-se la pràctica política, d’un cost tan elevat que està lluny de poder-se mantenir per les aportacions dels afiliats i simpatitzants. Aquesta articulació explica que tot i que el PSOE ha governat durant 18 dels 26 anys de règim democràtic recobrat, Espanya és el país d’Europa amb menys legislació social i de transformació social, i el que en major mesura disposa de legislació única o extraordinària de ruptura antropològica, en el context europeu i occidental. De la mateixa manera que l’eutanàsia en els pocs països on s’aplica redueix la despesa i arracona la política en medicina pal·liativa, com succeeix a Holanda, les polítiques de ruptura antropològica arraconen les polítiques de justícia i transformació social.

Hazte socio

También te puede gustar