Canviar perquè tot canviï

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol És el contrari d’El Gatopardo, la genial història narrada per un aristòcrata italià, …

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

És el contrari d’El Gatopardo, la genial història narrada per un aristòcrata italià, Lampedusa. Crec que fa temps que hem sobrepassat el límit i, per tant, no és possible pensar i actuar de la mateixa manera que en el passat. Això resa també per a la vida política, a més de tots els altres àmbits, l’econòmic, el social, el cultural, també el mediambiental i l’educatiu.

Això és així perquè la crisi és integral. La qüestió és on es troba el punt de suport per situar la palanca que pugui iniciar la transformació que, subratllo, ha de ser equivalent al que navega en una embarcació plena de vies d’aigua. La tasca dels responsables ha de ser no només treure aigua sinó taponar els forats i fer tot el necessari per dissenyar al mateix temps el conjunt de l’embarcació evitant que s’enfonsi. Reforma i regeneració articulades en un projecte comú de transformació. El problema és que el punt de suport no existeix i, en aquest sentit, em sembla molt recomanable el llibre de César Molinas Què fer amb Espanya. No és que comparteixi tot el que diu, ni molt menys, però sí que algun dels traços gruixuts principals crec que dóna a la diana. I en concret ara em refereixo a un d’ells, el que per sortir d’aquesta crisi de crisi és irrenunciable canviar de personatges polítics de dalt a baix, els de primera, els de segona i els de tercera fila. Generar una nova cultura política, la que hauria de ser de sempre, la cultura com a servei, com a exercici en l’àmbit públic de les virtuts personals, i que per aconseguir això cal canviar de partits. Cap dels que hi ha serveixen. Tots, en una mesura o en una altra -però no tots iguals- estan contaminats pel entendre la política com una discussió interminable que permeti assolir per al mateix grup la major quota de poder, quan en realitat es tracta de competir raonablement i cooperar en el marc compartit d’una amistat civil per procurar la realització dels millors projectes, lleis, programes, aconseguint així progressar en el bé comú.

Canviar els partits vol dir, sobretot pensant en la majoria de catòlics, abandonar la por amb el nostre vot. Que aquest deixi de ser captiu. El Partit Popular, Convergència i Unió, el PNB, són a Espanya les tres forces més beneficiades d’aquesta actitud tremolosa de pensar que s’està molt en desacord amb ells però se’ls vota perquè no vingui alguna cosa pitjor. Pitjor? L’únic que fan aquests partits en els últims anys quan governen és consolidar tot allò que de dolent, des del punt de vista del sentit dels valors humans, s’han construït els que són els seus teòrics adversaris, el socialistes, el Tripartit, quan no, cas del PNB, l’ha construït amb les seves pròpies mans. Quina legislació contrària a l’antropologia de la persona de l’època de Zapatero o del Tripartit han modificat el PP o Convergència i Unió? Cap. I en fer-ho així la consolida, perquè una llei queda ben assentada a partir del moment en que resisteix l’alternança política. No només això, en determinats casos, i CiU és un magnífic exemple d’això, el que fa és encara aprofundir més aquelles mesures. Al costat d’aquest conflicte amb els valors fonamentals de l’ésser humà, relacionats amb la família, el matrimoni, els fills, la vida, la mateixa definició del que és un ésser humà, la seva rendició total i absoluta a la ideologia de gènere i l’ homosexualisme polític, aquí amb matisos d’una manera molt intensa per part dels convergents i nacionalistes bascos i un plantejament molt millor, cal dir-ho, per part del PP, la realitat no és per a res bona. I a això se li uneix un desinterès absolut per respondre a les exigències de l’ensenyament social de l’Església. Sobretot en el terreny de la participació, del bé comú i de la justícia social. El cas més espectacular és el de l’atur. És una immensa destrucció la que pateix Espanya. És com si més de la quarta part del país hagués quedat destruït per un gran terratrèmol, però la resposta que una desgràcia d’aquest tipus ha produït està molt lluny de la magnitud de la catàstrofe. I això és el dolent. No es pot esperar que la pluja amaini i no se’n faci cap esforç real, tangible, per mentrestant construir albergs, encara que siguin incompletes o provisionals.

És el moment de que el nostre vot deixi de ser captiu, de deixar de preocupar-nos per qui governarà i d’ocupar-no de construir en l’àmbit de la societat, des de les nostres famílies, des de les nostres associacions, des de les nostres comunitats parroquials, una alternativa que en primer terme ha de ser cultural i social i que en bona mesura ja existeix, però que és incompleta, i que després ha de ser capaç de traduir-se en plantejaments polítics i en presències polítiques diferents de les actuals. Es tracta de servir aquesta concepció que ve empesa per la cultura i en una bona part també per la fe cristiana, però que en cap cas es pot confondre amb una via única ni presentar-se com allò que mai ha de ser, com "un partit catòlic" , perquè tal cosa no existeix ni pot existir. El catòlic només pot ser allò que neix de l’àmbit de l’Església i evidentment un partit polític no pot néixer d’ella. Tot aquell que utilitzi aquest concepte i aquesta idea s’està apropiant d’alguna cosa que no li correspon i que fa un mal ingent perquè redueix a una sola faceta la riquesa de tot el diamant.

Cal construir una o més d’una opció social cristiana capaços d’alliberar de les estructures de pecat de què parlava Joan Pau II, correctament identificades, i de construir i reconstruir estructures de bé. Aquesta és la tasca que no només es veu frenada pel nostre vot temorós sinó també per la nostra fragmentació interna. En qualsevol cas, una resposta que en la situació concreta d’Espanya hauria d’afrontar positivament el conjunt de crisi i problemes que patim. I també, en aquest cas, el del conflicte que es viu especialment a Catalunya. Respostes vàlides per a la crisi econòmica i social, educativa, demogràfica, ambiental i moral.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>