Cardenal Carles: un bon bisbe, un home de fe

Ha mort el cardenal Carles, que va ser durant 14 anys arquebisbe de Barcelona i que, amb anterioritat, havia estat al llarg de 21 anys més com …

Ha mort el cardenal Carles, que va ser durant 14 anys arquebisbe de Barcelona i que, amb anterioritat, havia estat al llarg de 21 anys més com a pastor a Tortosa. Arriba l’hora dels reconeixements, alguns podien haver estat més útils si s’haguessin produït en vida. I també es manté el grupet dels hipercrítics, aquells que mai van perdonar a Carles ser un home de fe fidel a la seva Església sense por del món. Perquè la primera impressió que recordo d’ell, almenys en el meu cas, és trobar-me davant d’un home de Déu ple de fe. Sembla que aquesta hauria de ser la condició general de tot sacerdot i de tot religiós, però no és ni de bon tros així. Aquesta capacitat de transmetre la pròpia convicció no neix un discurs elaborat, perquè no obeeix a un procés ideològic, sinó que sorgeix del centre mateix del cor. Són mirades, actituds, paraules… És una cosa que irradia de la pròpia persona. Però, per percebre-ho, no cal estar ideologitzat, no cal llegir el seguiment de Crist com un bàndol, com una bandera de partit, perquè llavors la fe en la seva dimensió real mai es pot percebre.

El cardenal Carles va ser un home que va tenir una gran confiança en els laics. També podria semblar que aquesta és una condició general de tot pastor. No és cert. Per comoditat, per temors, per cohesió del grup i identitat del mateix llenguatge, molts pastors tenen els laics com una mena de tropa auxiliar a la qual criden quan cal, però en la qual no confien ni atorguen responsabilitats. El cardenal Carles va ser tot el contrari. E-Cristians va néixer durant el seu mandat i molt al marge d’ell. No és ni tan sols una associació de Dret Canònic, però quan vam anar a veure’l i li varem plantejar les primeres iniciatives sempre varem trobar una acollida extraordinària. La llista de fets rellevants podria ser llarga. Em limitaré només a dos:

Sense ell, hauria estat molt difícil constituir el Pacte per la Vida, que agrupava més de setanta entitats i moviments, que era capaç d’omplir grans auditoris, com el Palau Municipal d’Esports o el Palau de Congressos, de reunir cinc o sis mil persones en un acte. Això va ser possible perquè ell, en l’origen, es va implicar per trencar aquestes barreres ideològiques, personalistes, que separen aquesta associació d’aquella, a aquest moviment de la resta.

La segona gran qüestió va ser la Convenció de Cristians per Europa, una actuació empresa quan es discutia l’anomenada Constitució Europea i la incorporació d’alguna referència al cristianisme en el seu text. Va ser una iniciativa que va partir de Catalunya, d’e-Cristians, i que ell ens va ajudar d’una forma activa i decidida a presentar-la davant la Secretaria d’Estat del Vaticà i, a partir d’aquí, es va aconseguir que aquesta iniciativa adquirís un àmbit realment europeu. L’acte fundacional va tenir lloc a Barcelona i va ser un fet extraordinari, per a nosaltres els laics i també per a la unitat d’acció en l’àmbit europeu. Va ser un exemple d’unitat entre els laics cristians. Sense ell no hagués estat possible.

Carles era també un home d’una gran dimensió social. Els que li diuen conservador senzillament s’enganyen. Avui ho reconeix molta gent, començant per l’alcalde de Barcelona, quan afirma que "va exercir la seva tasca amb molta generositat i una forta implicació amb els problemes socials". Una part de la diòcesi de Barcelona està en deute amb ell pel tracte injust que li va atorgar. És il·lustratiu llegir, encara avui, algunes de les declaracions de petits persones de la vida eclesial barcelonina, que mantenen un discurs fracassat i profundament ideològic contra Carles, i comparar-lo amb el que diuen la gent de Tortosa, on aquesta penetració ideològica és inexistent i on se sap reconèixer per part de tots el seu testimoni de vida. És com es referissin a dues persones radicalment diferents. Jo dono testimoni que la descripció des de Tortosa és la que respon a la realitat.

Carles no va ser ben tractat per la majoria de mitjans de comunicació de Barcelona, i això era així perquè era un bisbe incòmode. Mai va fer un gest innecessari, cert, però mai va tenir la temptació de confondre amb el paisatge, de llançar-se a la piscina i sortir sec. Va ser un exemple, una persona que comunica i vivifica la fe, i això acostuma a tenir un cost. Ara, amb el funeral a la catedral, plena a vessar, amb el continu afluir de persones que s’ha produït a la capella ardent, la diòcesi compensa aquesta injustícia d’alguns.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>