Catalunya, una crisi d’Espanya

Cataluña

A curt termini, la crisi més gran i aguda que té plantejada Espanya és l’actual situació de Catalunya, on més del 40% de la població postula la independència, i el 70% desitja una consulta sobre el seu futur, uns pactada amb el govern espanyol i altres, encara que sigui unilateral. Aquesta és, succintament definida, la situació. Les xifres són la dada major de la qüestió, perquè mostren que no es tracta de minories il·luminades, sinó d’un gruix important de població. La qüestió política no és si té o no raó, aquella opinió, sinó què es fa per canviar-la, perquè si no és així, més enllà del conflicte entorn de l’1 d’octubre i l’intent de referèndum unilateral, la qüestió no desapareixerà . És més, el temps corre en contra, perquè les joves generacions opten en major mesura per la independència.

Hi ha una qüestió molesta i potser per això mal abordada: Per què una part tan important de ciutadans espanyols volen separar-se? Es poden donar moltes respostes, però n’hi ha una que ha de destacar: perquè Espanya fa anys que va deixar de tenir un projecte comú; no el té i no el troba. I no és només el cas de Catalunya la manifestació més radical d’aquesta mancança, sinó que també ho mostra l’enfrontament caïnita entre els partits. Per situar un cas concret: Com pot tenir un projecte comú una societat que és incapaç d’aconseguir que els partits consensuïn una llei d’ensenyament bona i durable? No és òbviament el mateix que la qüestió independentista, però mostra una societat incapaç de dotar-se d’un horitzó de sentit comú més enllà del profit individual. L’ingrés a la Unió Europea va ser l’últim gran esperó compartit, després no hi ha hagut cap altre.

Si Espanya no és capaç de dotar-se d’un gran propòsit comú, necessàriament de naturalesa incloent, no només no resoldrà el problema de Catalunya, sinó que es multiplicaran els seus conflictes interns.

La pròpia Catalunya reprodueix a una escala menor el mateix problema, perquè de la mateixa manera que és una evidència la importància numèrica i cultural de l’independentisme, també ho és que aquesta iniciativa, almenys tal i com està plantejada, ha generat una divisió interna com mai havia registrat almenys des de la recuperació de la democràcia.

Espanya necessita un projecte comú que no sigui fum, que vinculi i motivi. Ara bé, la condició necessària -no suficient, però sí necessària- perquè tal cosa esdevingui és que aconsegueixi incorporar la gran majoria de catalans, i per això cal trencar moltes barreres i perjudicis. Començant per un de central que determina que el que passa de dolent a Catalunya importa poc a Espanya; l’escassa participació en les manifestacions convocades en solidaritat amb les víctimes del terrorisme gihadista de Barcelona i Cambrils, a Madrid, el centre neuràlgic, no més de 300 persones, és un últim exemple.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja un comentario

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>