Catòlics i política

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol Els hispanistes anglesos tenen una acreditada tradició de qualitat i una obra recent en dóna testi…

Segueix-me a Twitter: @ jmiroardevol

Els hispanistes anglesos tenen una acreditada tradició de qualitat i una obra recent en dóna testimoni: La Reconstrucció Nacional de Catalunya 1939-2012, d’Andrew Dowling. D’ella selecciono unes cites: “Un terç dels assassinats religiosos que van tenir lloc a Espanya durant la guerra civil es va produir a Catalunya”, que “va experimentar el major esclat antireligiós de la història europea dels darrers dos segles”. Malgrat aquesta repressió, “La preservació i recuperació de la identitat catalana durant els anys més brutals de la dictadura es va articular al voltant de l’Església… que va passar a ser vista com l’Església nacional de Catalunya, igual com ho havia esdevingut l’Església de Polònia”. “La primera onada de literatura catalana estava impregnada d’una relació cultural amb la religió”. “Diversos sectors del catolicisme van ser responsables de la reconstrucció de la societat civil”. Catalunya va comptar amb l’activa participació de l’Església i dels catòlics laics catalans. Ells, juntament amb el PSUC, foren els dos puntals necessaris per superar els difícils reptes i construir una societat d’èxit avui esgotada.

Però des de finals del segle passat comença un canvi important. La transmutació dels comunistes en IC dóna pas a una reacció fortament anticatòlica, difícil d’explicar donada la col·laboració anterior. El PSC descobreix dins seu una veta ‘anti’, més pròpia del PSOE vinculat a la maçoneria, i ERC, després dels períodes de respecte de Barrera, Hortalà, i Colom, inicia amb Carod la mateixa deriva. CiU ha conreat allò que diuen fer “la puta i la ramoneta”. Lliura distincions a cardenals, i ensabona abats, però la seva agenda és idèntica a la del Tripartit, la manté, i l’aprofundeix. En el transfons unes corrents transversals homogeneïtzen la política catalana: la ideologia de gènere, l’homosexualisme polític, i el laïcisme de l’exclusió religiosa impulsat pel Moviment Laic i Progressista. I com envoltant-ho una gran covardia moral que ho silencia tot.

Avui els catòlics que ens reconeixem en l’Església, els de fe i també els de cultura, que sense anar més enllà comparteixen la concepció antropològica, cultural, i social cristiana, no tenen ningú en l’àmbit del catalanisme polític que assumeixi un mínim dels seus principis i model de valors humans, socials i culturals.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Publicat a La Vanguardia el 5 d’agost de 2013

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>