Causes concretes del fracàs escolar a Espanya

A principis del segle passat es pensava que la resposta a l’educació dels nens era l’escolarització general i gratuïta. Aviat es va veure que aquesta …

Forum Libertas

A principis del segle passat es pensava que la resposta a l’educació dels nens era l’escolarització general i gratuïta.

Aviat es va veure que aquesta aportació necessària servia sobretot per a alfabetitzar, però que els seus resultats variaven molt de centre en centre, d’alumne en alumne.

En la dècada dels 60 del segle passat es produeix una gran revisió crítica que sosté que el que fa l’escola és subsidiari, depèn en una mesura determinant de la situació social de l’alumne. Part d’aquest discurs estava, sens dubte, influenciat per la concepció de classe del marxisme però la seva exactitud quant a resultats era irrebatible.

Amb el pas dels anys s’ha vist que aquestes condicions socioeconòmiques presenten en el seu interior facetes clarament diferenciades, de la mateixa manera que el concepte d’àtom pot ocultar la complexitat i diferència de les diverses partícules que el componen.

Les condicions socioeconòmiques que incideixen d’una manera determinant en l’educació i condicionen el rendiment que pot aportar l’escola, han tingut dos noms sobradament coneguts: Coleman, pel que fa al capital social i al capital humà, i Bourdieu pel que pertoca al capital cultural. Resumint, però no traint els conceptes aportats per ambdós:

– L’entorn socioeconòmic estava determinat en gran mesura per als pares

– El seu efecte sobre l’educació dels fills depenia de quatre tipus de capitals distints:

o El capital financer. És a dir els ingressos o la renda dels progenitors

o El seu capital humà, que habitualment pot mesurar-se en funció del seu grau de formació formalitzada, la seva titulació acadèmica.

o El capital cultural que posseeixen que es transmet de persona a persona i també pot estar objectivat en termes materials. Els llibres que es troben en una casa, instruments musicals, pintures, fins i tot els hàbits culturals.

o Finalment un capital que resulta decisiu, el social. Tota família el posseeix en un grau variable com succeeix amb el conjunt de la societat. En el cas dels pares la forma com s’expressa en relació als fills, no l’única però sí la més determinant, és el temps que els dediquen. Aquesta disponibilitat no es refereix solament a allò que són les atencions necessàries, sinó a les relacionades específicament amb la seva educació i instrucció. Coleman cita l’exemple de l’èxit dels fills de les famílies d’emigrants asiàtics a EEUU, com estretament relacionat amb la pràctica que els pares tenien d’adquirir els llibres de text per duplicat, de manera que, sobretot la mare, es dedicava a seguir i a aprendre en molts casos, d’una manera directa els progressos dels seus fills.

Els estudis sobre capital humà mostren clarament que el factor determinant és el capital social. Els altres, ingressos, titulacions, fins i tot la cultura, poden perdre la seva efectivitat, fins i tot quedar reduïts a zero, si el capital social de la família, la dedicació dels pares, és molt baixa o inexistent. Naturalment aquesta absència no pot ser substituïda amb “la compra” de temps d’un tercer que supleixi l’absència del pare o la mare.

Es pot precisar fins i tot més: per a què el temps de dedicació sigui òptim es requereix que els pares puguin dedicar-se als fills després de la jornada escolar d’aquests. I com més aviat poden fer-ho, millor.

En altres paraules, la jornada laboral ha d’adaptar-se a la jornada escolar, i els nens han de tenir temps per a poder estar amb almenys un dels seus dos progenitors. En aquest sentit la idea d’allargar l’horari escolar per a fer-ho coincidir amb la perllongada jornada laboral espanyola, actua en sentit desfavorable a la millora del rendiment.

Per tant, millorar els resultats dels nostres escolars, reduir el fracàs escolar, passa necessàriament per propiciar el desenvolupament d’aquells capitals que estan a l’abast de les polítiques públiques, com reduir la desigualtat social, millorar la formació i la cultura dels adults i d’una manera especial, modificar la jornada laboral adequant-la als horaris europeus que, en aquest sentit, són molt més racionals que els nostres i permeten una major equivalència amb l’horari escolar.

En termes concrets A Espanya la jornada laboral estàndard hauria de finalitzar com a molt a les 18h . Això significaria millorar aspectes del capital social familiar que són determinants.

Un segon gran capítol, també inèdit, és la millora del capital social localitzat en l’escola a través de la relació entre pares i escola, i amb els altres pares del centre. És el que Coleman anomena el “tancament” del capital social localitzat.

Els responsables de l’educació dels nens no poden ser vistos pels centres escolars com un entrebanc, sinó com uns col·laboradors necessaris tot i les limitacions que en molts casos posseeixen. I al seu torn, els pares han de veure en l’escola el complement imprescindible per a l’educació dels seus fills, i han de valorar i respectar la tasca dels professors en aquelles qüestions que són matèria dels mateixos.

En la mesura que un centre aconsegueixi articular aquesta col·laboració mútua i generi confiança entre les parts, i s’estableixi una xarxa de cooperació, s’estarà produint capital social que millorarà el capital humà, és a dir als alumnes i el seu rendiment.

L’existència de normes acceptades pel conjunt de pares i professors, que guiïn el funcionament del centre és, juntament amb la confiança i les xarxes, el tercer factor bàsic.

En realitat un dels dèficits de l’escola pública, que fa que els seus resultats siguin molt pitjors, és aquest. La majoria d’escoles concertades, especialment les religioses, posseeixen un ideari que les dota d’aquestes normes de consens però no és el cas dels centres públics.

El tercer gran capítol es refereix al capital social intraescolar. Depèn en gran mesura de l’anterior però com és lògic també té un desenvolupament propi, específic, que neix de la interacció d’ensenyants i ensenyats.

Una vegada més la capacitat d’establir xarxes de col·laboració, confiança mútua i assumpció de normes compartides, està en la clau de l’èxit.

En tot això hi ha factors específics. Assenyalem alguns: la necessitat peremptòria d’una atenció diferenciada als nois, atès que el seu fracàs escolar és superior en un 50% al de les noies.

Una altra és el bon aprofitament de l’oportunitat que brinden els esports que avui es troben perfectament desaprofitats, tant pel que es refereix als campionats escolars, com a la participació de centres en l’àmbit federatiu.

Finalment el bon ús del temps lliure, com una evolupant complementari, i de la qual avui en el nostre país, es té una visió, o bé utilitarista, -trobar un lloc on et guardin la criatura durant el dissabte a la tarda, les colònies d’estiu – o d’entreteniment més o menys tontorrons sense més, en alguns casos endolcit per tocs de pedagogia de la plastilina, i d’humanitarisme light políticament correcte.

En l’esport i en el bon ús del temps lliure, com en el seu moment va demostrar per exemple l’escoltisme (i encara ho fa en aquells agrupaments que han aconseguit mantenir viu el mètode clàssic) existeix un gran potencial per a desenvolupar capital social que propiciï la millora del capital humà.

Pot semblar de tot el que s’ha dit que les qüestions més directament pedagògiques o internes de l’escola no estan considerades.

Aquesta conclusió no seria del tot exacta. El que passa és que actuar en aquest plànol és conseqüència necessària d’aplicar aquelles polítiques globals a les quals m’he referit anteriorment.

Dit això, sí cal anotar alguns aspectes estrictament curriculars com són el poc prestigi de la formació professional, un batxillerat excessivament curt, la gairebé desaparició de la filosofia i en general de les humanitats, el belicisme contra l’educació religiosa, la introducció d’assignatures i pressupostos ideològics, cas de la EpC.

En el fons es troba la necessitat de recuperar les idees clares sobre quins són els fonaments d’una bona educació, perquè sobre això existeix una idea equivocada: la flexibilitat i adaptabilitat que es requereix per a un món canviant no s’aconsegueix a força de crèdits curts sobre temes múltiples perquè això solament fomenta la ignorància.

La formació intel·lectual, com la física, pot adaptar-se amb major facilitat si disposa d’uns bons fonaments.

La comprensió lectora general i específica, el domin dels fonaments matemàtics, científics i humanístics, haurien de ser el fonament que permetés un ulterior desenvolupament de coneixements més especialitzats.

Hazte socio

También te puede gustar