Cel.lules mare sense destruir embrions: una batalla gairebé guanyada

Quan s’aconsegueixen resultats és necessari subratllar-los, perquè amb massa freqüència caiem en l’error d’estar solament ocupats en allò que funciona…

Forum Libertas

Quan s’aconsegueixen resultats és necessari subratllar-los, perquè amb massa freqüència caiem en l’error d’estar solament ocupats en allò que funciona malament. Em refereixo a les informacions recents, diverses i abundants, que posen de relleu que el camí per a la medicina regenerativa és el de les cèl·lules mare no embrionàries.

De fet, ja fa alguns anys que això era manifest per unes raons ben pràctiques: existien nombroses aplicacions de cèl·lules obtingudes sense embrions i cap utilitzant-los.

Tot i això la majoria de mitjans de comunicació i un sector del món científic, començant amb l’actual Ministre de Sanitat d’Espanya, seguia entossudit tretze són tretze, en l’ús dels embrions. En realitat es produïa, es dóna encara, com un mecanisme d’inèrcia, la confluència entre dos corrents diferents.

Una, els investigadors que havien adoptat aquesta opció perquè els semblava interessant i sobretot perquè havien obtingut finançament, i per altra banda, un corrent progre que aixecava bandera de l’embrió com ho fa del condó. Era un sant i senya d’identitat.

Això explica com en determinats països afligits d’aquesta malaltia infantil de la progressia, han crescut els recursos públics dedicats a la investigació amb embrions en una mesura semblant a com disminueixen en els laboratoris privats d’EEUU.

Ian Wilmut, el pare tècnic de l’ovella Dolly ho ha deixat béen clar en la vessant més absolutament materialista: “Treballar amb embrions és de resultats massa incerts, massa complicats i massa car, havent altres vies com és el de les cèl·lules mare no embrionàries”.

El soufflé s’està desinflant a passes accelerades i és una demostració més que la veritat, que comporta la llei natural, s’acaba imposant més aviat o més tard. Queden encara resistències, quines? Doncs la d’aquells grups, aquells científics que tenen el seu prestigi professional i, sobretot, el seu “modus vivendi” centrat exclusivament en el treball amb embrions.

Són bastants. Bernat Soria, ministre d’aquest país és un d’ells, i hi ha alguns embulls de considerables proporcions, com el Centre d’Investigació Príncepe Felipe-Universitat de València. El seu director Carlos Simón és ben clar en aquest sentit: “ens encantaria ficar-nos en reprogramació, però iniciar nous projectes requereix inversió i personal”.

És a dir, si no hi ha noves aportacions econòmiques, seguiran gastant el que els doni l’Estat per a seguir practicant amb embrions, un camí que condueix al no-res. Quelcom semblant pot dir-se del Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona, dedicats a les cèl·lules mare embrionàries. També és mala sort que l’aposta de la política progre en els camps científic d’Espanya s’hagi inclinat sota criteris ideològics i no sobre una previsió raonable del que estaven indicant els resultats.

La utilització d’embrions no té futur i faria bé el Govern espanyol en replantejar-se ràpidament en què s’està gastant els diners. Més quan aquest país es caracteritza no només per dedicar poc a la I+D, sinó a més a obtenir uns resultats molt per sota dels recursos econòmics que s’apliquen. La investigació amb embrions té un lloc destacat en aquesta llista de despesa inútil.

Hazte socio

También te puede gustar