Com sorgeix un partit polític?

La inestabilitat de la política espanyola assenyala l’emergència de noves formacions i la deterioració d’unes altres, en una dinàmica que en cap cas pot donar-se per tancada. En el cas de PSOE, això és evident, com ho és en el de CDC a Catalunya. Poden sorgir noves opcions polítiques que traspassin la barrera decisiva de la representació parlamentària? La resposta solament pot ser afirmativa, però al mateix temps la naturalesa d’aquestes formacions polítiques fa que la realitat ho faci molt difícil.

Un partit no sorgeix perquè un grup de persones ben intencionades estiguin d’acord amb uns estatuts, formulin un programa i acordin un nom. Això és solament la fase final d’un procés molt més llarg i complex. En realitat això és el més senzill.

Perquè un partit polític tingui una mínima viabilitat requereix d’aquestes condicions: un lideratge clar, quadres que tinguin atributs polítics, finançament suficient i un nombre adequat d’afiliats, diguem molt a sac quelcom així com un u per mil del total de la població.

Però ni tan sols aquestes condicions asseguren l’èxit. El decisiu és que el partit és el corol·lari polític d’un corrent social que té un marc de referència d’idees i creences comunes, una cultura política que, al seu torn, remeten d’una forma més o menys explícita a un rerefons moral i antropològic. Un corrent social dotat d’una moralitat, és a dir, que els seus membres comparteixen en gran mesura determinades formes de pensament i acció que consideren correctes. Si aquest corrent social no existeix o, existint, no està suficientment articulat, el projecte de partit no té cap possibilitat.

Naturalment, el sistema electoral influeix molt. Si es tracta d’un majoritari, la tendència a reduir-se a dos partits és clara. Llavors aquests són grans contenidors, dins dels quals juguen els corrents socials. El que importa són les condicions per obtenir “un” (el màxim nombre d’ells, clar) representant en una circumscripció determinada. Els casos dels Estats Units i el Regne Unit ho mostren amb claredat. Si és proporcional, el nombre de partits es multiplica en la mesura que aquella sigui més pura o més limitada. Israel és un exemple d’un extrem del model. Qui treu un 1% dels vots té una representació arrodonida d’aquest ordre al parlament. Espanya seria un cas bastant oposat; el sistema és proporcional, però regit per la llei d’Hondt que dota d’una prima a la primera força. Això, unit a circumscripcions que trien solament tres o quatre diputats, el converteix a gran part d’Espanya en un sistema de minories o majories, que preval a les dues primeres opcions en cada circumscripció. En terme de vots totals, i no per districte electoral, la proporcionalitat és limitada.

Però, fins i tot el sistema electoral que tant pot condicionar no és un límit suficient si sorgeix un fort corrent social i cultural.

I aquesta és la qüestió per construir un partit polític de debò. Significa oblidar-se en primer terme del partit i centrar-se en la batalla cultural i moral, de representació d’interessos i necessitats econòmiques i socials. A la seva articulació i expressió. Solament a partir d’aquesta base cal pensar a traduir-lo en un partit, si és que no existeixen altres vies per satisfer aquella cultura i moral, aquelles necessitats i interessos econòmics i socials.

Hazte socio

También te puede gustar

Deja una respuesta

Su dirección de correo electrónico no se va a publicar. campos obligatorios *

Puedes utilizar estas etiquetas HTML y atributos: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>