Corrupció i desconcert

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol Ara que eclosionen per tot arreu casos reals o presumptes de corrupció, ara que totes les institucions de …

Forum Libertas

Segueix-me a Twitter: @jmiroardevol

Ara que eclosionen per tot arreu casos reals o presumptes de corrupció, ara que totes les institucions de l’Estat semblen afectades per aquest mal o per la seva conseqüència, la falta de credibilitat, cal dir que el més greu no és el que ens està passant, és a dir l’evidència de la corrupció, la claredat amb què es demostra que aquesta és una societat sense moral, que genera elits que accentuen aquesta condició i no perquè siguin pitjors que el conjunt del poble sinó perquè estan més exposades a oportunitats i als focus de l’opinió pública. Ara que tot això succeeix, val la pena subratllar que el pitjor és el desconcert amb què s’assumeix aquest fet.

Més enllà del "pim pam pum polític" i de recórrer al ventilador, les apel·lacions a lleis més estrictes semblen una mica ingènues. Per començar, n’hi hauria prou que es complís el que està ja legislat perquè un gran nombre d’aquests casos, per no dir tots, no succeïssin. Espanya no té un problema de noves normes, té un problema de com complir amb elles. I aquesta, s’ha de dir, és una característica pròpia d’aquest país: una gran facilitat per legislar sense reparar en els mitjans i en les actituds necessàries perquè el reglat es dugui a terme. Només cal observar els escassos recursos de què disposa el Tribunal de Comptes, malgrat les seves reiterades apel·lacions al Congrés perquè el dot millor, per constatar-ho.

Però, si no és en primer terme un problema de més normes, on és la qüestió? Aquí és on es produeix el desconcert. Perquè el que passa és conseqüència de la lògica moral amb què funciona aquesta societat. Un d’aquests personatges que un sector del país ha magnificat sense que, he de confessar amb tota modèstia, mai hagi entès per què, després de la lectura de les seves obres, ho exposa amb meridiana claredat. Em refereixo a Victòria Camps, doctora en filosofia i catedràtica d’Ètica, premi nacional d’Assaig 2012, que en unes recents declaracions al diari La Vanguardia s’entretenia a afirmar que l’ètica "és una sensibilitat". Vaja per Déu, una sensibilitat! I, ¿com s’aconsegueix formar aquesta sensibilitat, com la música? Però, és clar, en la música hi ha gent que odia Wagner i una altra que l’admira. Gent que defensa amb totes les armes la clàssica i una altra que la denigra, enaltint el jazz o el rock. També hi ha aquells que diuen que només hi ha dos tipus de música, la bona i la dolenta. És a dir, hi ha tantes sensibilitats com persones o si més no com a grups de persones.

Com construir llavors una ètica col·lectiva sobre alguna cosa tan variable? Aquest és precisament el problema de la nostra societat. Victòria Camps, amb l’ou de Colom: es tracta de "voler allò que és bo i que repugni allò que és dolent". És clar, però si precisament la dificultat del marc de referència del nostre sistema de valors està en la identificació del bé i la identificació del mal. Si el bé en realitat no existeix sinó que hi ha diverses apreciacions del bé sobre les que l’Estat ha de ser neutral (Rawls) i que totes aquestes qüestions en la nostra democràcia liberal només poden ser resoltes a través del procediment i el consens. És a dir, amb mecanismes absolutament aliens a la consciència. Així s’educa una sensibilitat?

Més enllà d’això, l’ètica és una sensibilitat? És clar que no. La pròpia Victòria Camps, quan se li pregunta què cal, anuncia que és necessària la voluntat de fer les coses bé. I, com es construeix aquesta voluntat? La resposta ve de molt lluny, tant com des d’Aristòtil, i es va engrandir a Europa de la mà del cristianisme. La resposta està en la virtut. No en els valors, que són una qüestió externa a un mateix (d’aquí aquest estrany concepte pedagògic del "educar en valors"). La virtut és la capacitat pràctica de realitzar actes bons i, com he escrit altres vegades, un acte bo només es defineix en relació al que entenem que és una vida realitzada. Si la nostra societat no és capaç de proposar això, en què consisteix la nostra vida comuna realitzada en el bé per tot seguit generar una pedagogia que eduqui els ciutadans en les virtuts necessàries per a això?. A la pràctica, refer la crisi moral en què vivim em sembla impossible.

La solució a més la tenim molt a mà: recuperem la nostra tradició cultural, i no em refereixo estrictament a l’espanyola sinó a la que ha caracteritzat a Europa. Recuperem les nostres fonts, recuperem el desenvolupament, recuperem la cultura cristiana, amb independència de si som creients o no, si som membres de l’Església o no. Perquè la cultura cristiana és la matriu del nostre acte virtuós, de la nostra capacitat d’identificar la vida bona per a la col·lectivitat. No hi ha altra resposta que aquesta, la resta són purs discursos en el buit.

Josep Miró i Ardèvol, president d’E-Cristians i membre del Consell Pontifici per als Laics

Hazte socio

También te puede gustar